Religió a l'escola

Segons dades facilitades recentment per la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), a l'estat Espanyol i durant el període 2020-2021 cursen l'assignatura de Religió més de 3,2 milions d'alumnes, el que suposa un descens de gairebé 83.000 alumnes (un 3%) respecte a la xifra del curs passat,

Cal assenyalar que —segons la mateixa CEE— l'assignatura de Religió ja havia perdut a Espanya més de 250.000 alumnes en els dos cursos anteriors en els nivells d'Infantil, Primària, Secundària i Batxillerat.

Bona notícia: l'enganyifa de la religió sembla que perd pistonada.

Encara així, aquests 3,2 milions d'alumnes fan religió perquè «l'ensenyament religiós escolar forma part del dret dels pares a educar als seus fills segons les seves conviccions religioses, dret que és atès subsidiàriament per l'Escola i l'Estat, segons preveu la Constitución Española», enfront dels prop de dos milions d'alumnes que no estudien religió.

Espanya continua sent, per tant, un país educativament confessional, pagat per l'Estat. 

Dolent per a la ciència i dolent per a la llibertat de pensament si en l'educació encara perdura la fe, el pecat, la confessió i el sobrenatural.

Mala notícia: dolent per al país.

I és tan ridícula la situació, que ara ens trobem que el sistema educatiu no sap què fer amb els més de dos milions d'alumnes que no els interessa la religió.

Els capellans sí saben què fer amb els seus: fe, obediència, misteri, creacionisme i submissió als representants de Déu en la Terra.

Però el Govern socialista deambula pels llimbs amb els alumnes que prefereixen la ciència a l'esoterisme.

És el món a l'inrevés.

Com dic, dolent per al país, que necessita urgentment aixecar-se de damunt la xacra confessional en l'educació.

De manera que, com es diu en un article d'El País:

«Des del curs que ve, els qui no la triïn [la religió] no cursaran una altra assignatura, com fins ara. Els centres els hauran d'oferir una “atenció educativa”, però aquesta no podrà consistir en el fet que aprenguin nous continguts, ni tan sols a repassar amb un docent els ja rebuts en classes de reforç, segons els estranys límits que emboliquen l'ensenyament religiós en els centres educatius, construïts sobre un acord internacional (subscrit el 1979 per Espanya i la Santa Seu) [...]»

Però a on nassos mira aquest Govern de «les esquerres»?

Al Papà, suposo.

Per què cada vegada hi ha menys creients?

Isabel Ibáñez

Texto original publicado en castellano en El Norte de Castilla

Si Torquemada i Nietzsche aixequessin el cap... El primer s'hi portaria les mans i el segon el sacsejaria com reafirmant-se en allò que una vegada va escriure i que injustament és l'única frase seva que tothom recorda: «Déu ha mort». Metàfora que tot i que encara no s'ha convertit en profecia sembla cada vegada més propera al nostre país, on ja prop del 40% de la població diu no creure en Déu, incloent-hi aquí a ateus (15,7%), agnòstics (12,3 %) i indiferents o no creients (10,6%). Arrodonint, tots junts sumen un 38,7%, segons les dades de juliol de el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), la xifra més alta registrada fins al moment, el triple que el 2000. I creixent. Tenint en compte que els catòlics practicants segueixen en caiguda lliure, el 16,7% —un mínim històric— mentre la majoria d'ells (39,9%) reconeix no participar dels ritus d'aquesta religió malgrat professar-la. Hi ha qui adverteix que en un any els no creients seran majoria, ja que en els primers set mesos de l'any han crescut 4,5 punts.

Albert Riba, president d'AdC

Albert Riba és el president de la «Unión de Ateos i Librepensadores» i també d'«Ateus de Catalunya». Va deixar de creure als vint, quan estava a la universitat cursant sociologia, a la fi dels anys 60 del segle passat: «Ni tan sols havia acabat la dictadura. En aquell moment jo era catòlic no practicant, encara que havia estat molt complidor. I a la facultat fèiem les nostres festes però també ens quedàvem debatent fins a les quatre del matí. En una d'aquestes discussions em van fer un munt de preguntes que no vaig saber resoldre, i això, com a gran discutidor que sóc, em va donar molta ràbia. En tornar a casa em vaig adonar que tenia un tap i en aquest moment em vaig alliberar: ser ateu em va permetre tenir totes les respostes». Admet que la transició a l'ateisme pot ser de cop, com és el cas, o un procés extens.

El 72% dels habitants de la República Txeca, segons l'informe Pew Fòrum de 2017, declara no estar afiliat o identificat amb cap religió. A l'altre extrem, Polònia, on un 90% aproximadament es defineix com a catòlic.

Pel que fa a les xifres del CIS, «és una cosa que ve de llarg. I és possible que siguem encara més, perquè malgrat i que a Catalunya pots dir sense problema que ets ateu —sobretot a les grans ciutats— en petits municipis d'altres comunitats segueixen tenint por de reconèixer-ho, pel fet que et puguin fastiguejar, molestar i fins i tot fer-t'ho passar malament, com passava abans quan t'assenyalava el capellà del poble. De fet, hi ha molts polítics que es defineixen com agnòstics perquè temen dir que són ateus, doncs pensen que perdran vots». Riba afegeix que fins no fa gaire «gairebé es creia que els ateus menjàvem nens».

Recorda que, quan el 2009 l'«autobús ateu» –organitzat per l'Associació Ateus de Catalunya– va recórrer Espanya amb aquella publicitat de «Probablement Déu no existeix, gaudeix la vida», l'aleshores cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, el va qualificar d'«abús» que condicionava «injustament l'exercici de la llibertat religiosa». «I va demanar al Govern —afegeix Riba— que ens apliquessin el codi penal perquè era una ofensa als sentiments religiosos. Ens segueixen veient com algú dolent. Mira el que ha passat amb el bisbe de Solsona, que s'ha enamorat d'una escriptora (de literatura eròtica satànica). Doncs hi ha un comunicat del seu bisbat dient que està endimoniat i que, com que era exorcista, en un d'aquests ritus se li va ficar un diable al cos».

Considera l'ateu que el relleu generacional ens està portant a aquestes xifres creixents de no creients, una cosa que porta temps veient-se a la resta d'Europa. Segons la seva opinió, la ciutadania és cada vegada més conscient que l'Església catòlica percep «11.000 milions d'euros anuals, a més dels altres 50 milions que se'n duen altres religions», un fet denunciat també des d'Europa Laica, organització espanyola que promou l'Estat laic i la separació Església-Estat.

«L'Església té un problema d'herència i de coherència —conclou Riba—. Una herència de segles de fer barbaritats que encara no ha condemnat, com la Santa Inquisició. I de coherència, ja que la jerarquia va per un camí diferent al que molts dels seus capellans a peu de carrer defensen treballant amb la gent». Insisteix que ells no van en contra de les persones religioses, sinó dels que fan mal ús de la religió. «Si algú creu en Déu, molt bé, però d'aquí a que tots estiguem mantenint a l'Església, amb els nostres diners no».

A Juan José Tamayo, secretari general de l'Associació de Teòlegs i Teòlogues Joan XXIII, tampoc li han sorprès les xifres de CIS. «En els últims 50 anys, Espanya ha experimentat un procés de secularització molt ràpid, abandonant tradicions religioses que tampoc tenien molt arrelament a la ciutadania. Fins i tot abans ja de la mort de Franco. Però s'està donant un increment extraordinari».

Immobles i pederàstia

Entre les raons de tal impuls, assenyala en primer lloc a l'existència d'una indiferència religiosa emmarcada dins el mateix procés que porta la societat occidental, «encara que hagi arribat fins a nosaltres amb retard. Però ja s'anava incubant amb l'abandonament de les pràctiques religioses». En la seva opinió, a això s'hi suma l'allunyament que la religió majoritària ha tingut i segueix tenint dels problemes i inquietuds de la gent: «És una Església que es mostra conservadora, despòtica i jeràrquica, sense sintonia amb els més vulnerables». I cita en concret a la jerarquia, «que només es preocupa que li arribi l'assignació de l'Estat i de mantenir els seus privilegis educatius, econòmics, fiscals, socials i fins i tot militars, sense preocupar-se de l'acollida a immigrants, de la desocupació, de les bosses de pobresa, del percentatge de nens i nenes en situació de vulnerabilitat. Parlo sempre d'un allunyament de la jerarquia perquè hi ha altres sectors de l'Església vinculats a moviments socials que treballen amb solidaritat, però la imatge que ofereixen és de llunyania, de manca de compassió ».

A ulls de Tamayo, el seguir «ostentant tants béns immobles i defensant els seus privilegis econòmics ha fet molt de mal a la creença, ja que és com un anti-testimoniatge del que ha de ser l'Església, la qual cosa fa que creixi la distància». I de fet considera que molts deixen de creure en Déu precisament per la «identificació que fan entre les creences i com es comporta la jerarquia de l'Església catòlica».

Aquí, emmarca una altra raó per a aquest desafecte: els casos de pederàstia que es van destapant al seu si. «És un altre element fonamental, ja que ¿com no t'allunyaràs d'una institució o d'una creença, quan veus a aquestes famílies que han vist frustrada la confiança que han dipositat en ells per a tenir cura dels seus nens, quan vas descobrint els seus comportaments brutalment violents ...? El mateix Papa parla de crims. ¿Com es presenten com a representants de Déu? Si fallen o tenen aquests comportaments tan horribles, la creença desapareix».

Escèptic es mostra el teòleg en el fet que aquestes dades de CIS promoguin un gran canvi, com que el Govern trenqui amb els acords signats amb la Santa Seu: «Fa ja més de 25 anys de governs socialistes i no ho han fet. Són ostatges de l'Església catòlica. Creuen que si mantenen els seus privilegis tindran un major suport electoral i això és un miratge, aquí estan les dades. Només el 16% és practicant. I si comptem a aquells que porten una vida exemplar basada en els dictats catòlics ... doncs són molts menys ».

¿Ateu, agnòstic o indiferent?

Albert Riba, president de la Unió d'Ateus i Lliurepensadors, aclareix que, com ateu, ell no afirma radicalment que Déu no existeixi: «El que diem és que no tenim cap raó per creure que hi ha algun Déu. Jo he dit moltes vegades que el dia que em demostrin que Déu existeix jo em faig creient, és clar». Explica que la diferència amb els agnòstics és més aviat teòrica, «perquè encara que ells diuen que no tenen arguments per decidir-se entre si hi ha o no un Déu, en realitat en el seu dia a dia es comporten com si aquest Déu no existís, perquè ¿quin agnòstic actua o viu com si cregués en Déu?». Pel que fa al capítol dels indiferents, «o els que acaben definint-se com no creients», Riba creu que ho fan simplement perquè no han aprofundit sobre el tema, no s'han parat a pensar-hi, perquè per definir-te com ateu necessites haver estudiat, investigat una mica. Però aquest «m'és igual» és el mateix que no creure.

Deixeu-me en pau

Marc Cabanilles | President de l’Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors

La versión original en castellano de este artículo, se halla en: levante-emv.com.
(Traduït al català amb permís de l’autor).

Pot sonar lleig o dur, però —des del meu punt de vista— la religió consisteix bàsicament en entrenar la ment perquè ignori l'evidència i la lògica, basant-se únicament en la fe. I per si això no fos prou, a sobre sentir orgull d'això en comptes de vergonya.

Un cop fixat aquest punt de partida, diré que m'importa un rave la religió que cadascú tingui, sigui cristiana, musulmana o jueva.

Simplement em sembla ridícul i una pèrdua de temps, intentar desxifrar el que uns llibres de fantasies i mitologies antigues (Bíblia, Alcorà i Torà), vulguin dir sobre la vida actual, donat que van ser escrits fa centenars o milers d'anys. Tot i això, i per respecte, jo sempre lluitaré perquè hi hagi llibertat de consciència, per a qui vulgui ser cristià, musulmà o jueu.

Però compte! Atès que no crec en cap d'aquestes fantasies, no deixaré que cap creient (sigui persona o institució), que ningú ni res, puguin dictar com he de viure la meva vida. Se me’n fot el que digui la Bíblia, l'Alcorà o la Torà.

Els creients tenen dret a no avortar, a no divorciar-se, a no menjar porc, a no fer ús de l'eutanàsia i morir patint; tenen dret a practicar les relacions sexuals només per procrear, a casar-se només amb persones de l'altre sexe; tenen dret a no voler veure certes pel·lícules o no llegir certs llibres... però no tenen cap dret a dir-me a qui he d’estimar, com he de morir, què he de menjar, com he de vestir, de quina cultura puc gaudir, quins llibres puc llegir, quines pel·lícules puc veure, quin sexe practicar i amb qui.

No tenen ni l'autoritat ni el dret a basar-se en les seves creences particulars, per redactar lleis i comportaments obligatoris per a tothom.

Jo no sé què més fer perquè s'entengui que no m'importen gens les funestes religions. No sé què més dir per deixar clar que no vull saber res d'elles. No sé a qui o on recórrer perquè no m’afectin unes lleis basades en llibres tan irracionals, tan desfasats, tan absurds.

No pots obrir la maleïda Bíblia, l'infumable Alcorà o la troglodita Torà, i dir-me que el capítol tal, versicle qual, m'obliga a viure i comportar-me d'una determinada forma.

No m'importa. No crec en el que puguin dir aquests llibres anacrònics, escrits per no se sap qui, traduïts d'unes llengües a altres per tampoc se sap qui, modificats en multitud d'ocasions a força de ganivetades i baralles en conclaves i concilis, o ocultats segons conveniència de l'autoritat eclesiàstica de torn. No m'interessen uns llibres els continguts dels quals són arbitràriament interpretats per un capellà, un imam o el rabí de torn i per tant, fàcilment utilitzables com a instrument de manipulació i submissió.

Bíblia, Alcorà i Torà són font permanent de conflicte perquè van ser escrits en unes èpoques amb uns costums, una ètica, uns tabús i uns codis morals que res tenen a veure amb la societat actual.

Bíblia, Alcorà i Torà són un perill ja que tota doctrina no evolucionada, que pertanyi a uns pocs, que no admeti cap crítica, que no afavoreixi la dissensió ni el debat, només pot derivar en un instrument sancionador i de control.

Per tant, qui cregui en això és qui ha de viure segons això. No jo.

Estic cansat d'aquestes discussions interminables i inútils amb persones que defensen coses que ni entenen ni saben explicar, i que simplement repeteixen, com papagais, allò que en l'adolescència els va ser gravat en el cervell sense el seu consentiment, precisament, aprofitant que, sota l'autoritat de pares i mestres, la seva opinió no compta. Actitud papagaiesca agreujada «gràcies» a una educació alienant i acrítica, que incapacita moltes persones per raonar de forma lògica i científica.

I abans que algú m'ho indiqui, diré que aquestes reflexions no van contra els que des de la seva fe, fan de l'amor al proïsme o de la solidaritat el seu punt de referència. Però sí han de ser conscients que amb la seva pertinença a una determinada religió, que amb el seu suport moral i econòmic, que amb la seva falta de reflexió i crítica, estan donant suport unes parafernàlies indecents, unes actuacions mafioses i unes estructures mastodòntiques, ja siguin la Cúria Romana, l'entramat Sunita-xiïta-Sufí-wahhabita, o el Consell del Gran Rabinat, dels que el mateix Crist (cas d’haver existit) o Mahoma sentirien autèntica vergonya.

Si jo vingués amb el conte que sóc un ocell, parlés com a tal, em comportés com a tal, segurament la societat, en comptes de donar-me escaiola, m'apartaria i em posaria sota tractament psiquiàtric. En canvi, a les religions, amb tota la seva parafernàlia absurda i indemostrable, no només no se les aparta o se'ls psicoanalitza, sinó que se'ls regala tota l’escaiola del món en forma de subvencions, exempcions fiscals o privilegis.

Les religions van néixer amb la ignorància, han aconseguit sobreviure pel control i la por que exerceixen, i l'esperança és que morin per la ciència i el coneixement.

Mentre arriba aquest moment, parin les religions en el seu afany d'imposar a tot ésser vivent la seva forma d'interpretar la realitat i les seves normes de vida. No tenen cap dret a això.

Així que, si us plau, si més no a mi, deixeu-me en pau.

El Cura Ateo

Por el Dr. John D. Eigenauer

[Una versión de este artículo apareció en inglés en la revista American Atheist].

Foto: Wikipedia

En junio de 1729, tres copias de un manuscrito se descubrieron en Étrépigny, una aldea en el noreste de Francia. El hallazgo consistía en unas 600 páginas escritas en letra apenas legible. Al descifrarla, las autoridades reconocieron lo peligrosa que era: la declaración más radical del ateísmo que jamás se había visto. A pesar de la fuerza de su acritud, la coherencia de sus argumentos y la profundidad de sus acusaciones, no fue escrito por un gran autor como Voltaire, d’Holbach, o Diderot. De hecho, el autor fue un humilde cura de la misma aldea: Jean Meslier.

El libro comienza gentilmente, dirigiéndose a “Mis queridos amigos,” o sea, a los feligreses que Meslier había servido fielmente toda su vida. Les pide disculpas por haberles escondido sus verdaderas creencias. Enseguida explica que vivió una mentira para apaciguar los deseos de sus padres que fuera sacerdote. Pero, les confiesa, él nunca creyó. De hecho, considera la religión —toda religión, no sólo la católica— cómo la raíz de todo mal, toda injusticia y todo abuso conocido en el mundo. Meslier expresa este sentimiento tan fuerte mediante las palabras de uno de sus feligreses que supuestamente le dijo que las maldades del mundo nunca se acabarían hasta que el último rey fuera estrangulado con las entrañas del último sacerdote. ¡Esto aparece en las primeras páginas!

La religión, explica Meslier, no es sino una manera de controlar la humanidad, una invención humana, creada y empleada por los ricos y poderosos del mundo para aprovecharse de los desafortunados. Consta de “los trucos y estratagemas de los charlatanes” que se aprovechan de la ignorancia de la gente para subyugarla y robarle. El sistema entero, insiste él, está basado enteramente en la fe ciega, lo cual es contrario a la razón y felicidad humana. Para Meslier, es obvio que la religión es mentira porque Dios mismo, si existiera, habría establecido leyes claras para guiar la humanidad hacia la felicidad. Pero lo que vemos a través de la historia es pura confusión, contradicciones, y violencia.

Meslier les ruega a sus lectores que lean bien las escrituras mismas para verificar lo que él dice. Les explica que los mismos autores del Nuevo Testamento discrepan sobre los hechos más básicos de la vida de Jesús: predicó seis semanas según unos y tres años según otros. Mateo y Lucas no se acuerdan sobre la ascendencia de Jesús. ¿Es que Jesús pasó cuarenta días en el desierto como dicen tres de los evangelistas, o es que fue a Galilea como cuenta Juan? Estas contradicciones y muchas más, escribe Meslier, testifican el hecho de que las escrituras son puros mitos.

Meslier rechaza todo milagro porque no cuadra con la imagen de un ser todo poderoso. ¿Convertir una vara en una serpiente? Magia ridícula. ¿Dividir el Mar Rojo para dejar pasar a los israelitas y ahogar a los egipcios? Parece que Dios no ama a todos sus hijos. ¿Consolar a una sirviente mientras miles se mueren de hambre? Ningún ser humano sería tan indiferente. Es más, todos los milagros mencionados en las escrituras tienen su paralela pagana. Por ejemplo, escribe él, la historia de Abraham e Isaac es igual que el mito de Metella y Metellus. Y el cuento de que Jesús murió para expiar los pecados del mundo es el más absurdo de todos, sin evidencia y contra toda razón.

Meslier ataca la eucaristía (mera harina y masa), los sacrificios (productos de un dios sanguinario), la creación del mundo (lo cual se explica por causas naturales), las vidas opulentas de las autoridades de la iglesia, la absurdidad de toda superstición, la ridiculez de un dios a la vez escondido y vindicativo, las barbaridades que se encuentran en las escrituras, la vanidad de la salvación, la estupidez de la fe, y cada idea que no sea fundada en la razón.

Pero también ofrece esperanza a la humanidad. Expone el primer esquema de pseudo-comunismo en que todos viven como iguales, comparten los bienes de la tierra, y toman juntos decisiones basadas en la razón y la igualdad. Él imagina un mundo en que los abusos creados por la religión son derrotados por un deseo común por la verdad y la justicia. Predice que llegará el momento en que la gente no aguantará más sometimiento mental y físico y que romperá las cadenas de la tiranía de la religión para establecer una sociedad que emplea la razón para lograr la igualdad y la abundancia para todos.

Copias del manuscrito llegaron a París y se vendieron a un precio enorme. Voltaire simula que nunca vio una, pero luego produjo una edición en la que Meslier aparenta ser deísta, no ateo. Así de escandaloso fue el documento. La Memoria contra la religión de Meslier es una obra realmente extraordinaria. En ella se unen un materialismo completo, una crítica profunda de la Biblia, un racionalismo penetrante, y una lógica implacable contra la religión cuyo fin es una felicidad mayor para la humanidad, librada de las cadenas de la fe y la opresión. Sus ideas siguen siendo válidas hoy en día y sus argumentos siguen siendo potentes.

Unos links sobre Meslier:

Jean Meslier en Wikipedia.es

Memoria contra la religión (edición completa en español).

Memòries D'un Capellà Que No Creia En Déu (edición abreviada en catalán).

Memoir of the Thoughts and Sentiments of Jean Meslier (edición en inglés).

Existen varias ediciones en francés. Esta edición contiene extractos de la Memoria contra la religión con comentarios por Serge Deruette, eminente estudiante de Meslier.