Jairo examina la possible connexió entre les creences religioses i la malaltia mental, especialment l'esquizofrènia. L'autor recorre a les idees de Richard Dawkins sobre les experiències personals que fonamenten la fe, argumentant que aquestes poden ser equiparables a al·lucinacions o deliris. Així mateix, explora la perspectiva de Thomas Szasz, qui sosté que la distinció entre creences religioses "normals" i creences "anormals" dels esquizofrènics es basa principalment en la seva freqüència social, no en la seva naturalesa intrínseca. Finalment, l'article analitza el pensament de Jean-Paul Sartre respecte a l'angoixa existencial i la tendència a delegar la responsabilitat i la llibertat a una entitat divina, suggerint que aquesta necessitat de no ser lliure pot ser una manifestació d'una "malaltia de la creença". En conjunt, Jairo planteja si la religió podria ser una expressió culturalment acceptada d'una patologia mental, tot explorant el concepte que la religió "omple un buit" en el context de la discussió sobre la religió com a possible malaltia mental.
Quan parlem de creences, entrem en el terreny de la fe, la qual pot justificar accions irracionals mitjançant una obediència cega a una autoritat divina. Tot i que les institucions religioses no són la seu de les conductes problemàtiques, aquestes resideixen en la interpretació i vivència personal o col·lectiva de les doctrines, manifestant-se sovint en comportaments irracionals. La fe pot portar el creient d'una racionalitat comuna a la "bogeria" alternativament.
En aquest context més ampli, s'esmenta la idea específica que la religió "omple un buit". Sovint es diu que hi ha un "buit amb forma de Déu al cervell que necessita ser omplert". Aquesta noció suggereix que tenim una necessitat psicològica de Déu, que serveix com a amic imaginari, pare, germà gran, confessor o confident, una necessitat que busca ser satisfeta independentment de l'existència real de Déu.
Richard Dawkins, segons Jairo, es pregunta si, suposant que aquest buit existís, hauria d'ésser omplert necessàriament per Déu. Suggereix que es podria omplir amb altres coses, com ara l'art, la ciència, l'amor a la vida concreta en aquest món sense esperar un més enllà, o l'amor cap a la natura o l'amistat.
L'article relaciona aquesta necessitat psicològica amb el concepte de l'amic imaginari infantil. Es descriu un exemple d'una nena amb un "petit home porpra" que li semblava una presència visible i real, visitant-la especialment quan se sentia sola. Aquest amic imaginari feia els rols de company i confident, funcions que també s'atribueixen a Déu. Aquest exemple serveix per comprendre els rols de consolació i assessorament que realitzen els déus imaginaris en la vida de les persones. Encara que existeixin només en la imaginació, es presenten com completament reals i sempre disposats a escoltar.
La connexió entre religió i malaltia mental es fa evident en l'afirmació de Thomas Szasz: "Si parles amb Déu, estàs resant; si Déu parla amb tu, tens esquizofrènia". L'article explora la manca de diferenciació real entre una creença religiosa i una creença derivada de problemes psiquiàtrics, excepte per la simple freqüència o normalitat estadística. Les creences considerades "normals" per la majoria són religioses, mentre que les inusuals (com creure's Napoleó o ser perseguit per marcians) es consideren símptomes d'esquizofrènia. Els fanàtics religiosos, malgrat comportaments extrems i violents, no són tancats en institucions psiquiàtriques, a diferència dels esquizofrènics. Szasz ironitza que es buscaran les causes químiques de l'esquizofrènia quan es descobreixin les causes químiques del judaisme, el cristianisme o el comunisme.
La distinció es basa sovint en si la creença "escandalitza el sentit comú" o si la persona "no respecta els drets aliens", violant la seva intimitat o sentit de la realitat. Mentre que les creences religioses, per molt irracionals que puguin semblar (com la història d'Abraham disposat a sacrificar el seu fill per ordre divina), són legitimades, les creences d'un esquizofrènic són vistes com un trastorn mental.
Jean-Paul Sartre, segons Jairo, ofereix una visió que connecta directament la necessitat de creença amb el desig d'evitar la llibertat i la responsabilitat. Per a Sartre, l'home és angoixa precisament perquè és lliure i responsable de les seves eleccions, no només per ell mateix sinó per tota la humanitat. Aquesta angoixa prové de la indeterminació i la falta d'un Déu o valors a priori que dictin què és bo o dolent.
El text explica que, per a Sartre, l'acte d'entregar la responsabilitat a un déu és un "emmascarament de la nostra pròpia llibertat". Abandonar-se a una creença religiosa, assumida voluntàriament, es compara amb la creença patològica d'un enajenat mental, que és involuntària. Sartre posa l'exemple d'Abraham escoltant la veu d'un àngel i es pregunta com pot saber amb certesa que aquesta veu és realment divina i no producte d'un estat patològic o el subconscient. Per a Sartre, som nosaltres qui decidim si una veu és la de Déu, i assumim la responsabilitat d'interpretar-la.
L'angoixa de prendre una decisió sorgeix de la consciència que estem "en el desemparament", sense un Déu que dicti normes. Mentre que molts creuen que la idea de Déu és necessària per a una moralitat i valors a priori, per a l'existencialisme de Sartre, els valors segueixen existint encara que Déu no existeixi; simplement, hem de crear-los nosaltres. L'existencialista troba "molt incòmode" que Déu no existeixi, ja que desapareix la possibilitat de trobar valors preestablerts en un "cel intel·ligible".
La noció que "l'existència precedeix a l'essència" per a Sartre significa que no estem predeterminats, sinó que ens fem a nosaltres mateixos mitjançant les nostres eleccions i la creació dels nostres propis valors. Aquesta llibertat fonamental fa que no trobar un déu que ens determini o reguli la nostra conducta mitjançant manaments ens deixi "sols a l'hora de decidir i sense excuses a la mà per ocultar la nostra pròpia llibertat". La famosa frase de Dostoievski, "Si Déu no existís, tot estaria permès", és el punt de partida per a Sartre, implicant que, sense Déu, l'home està "abandonat" i no troba justificacions ni excuses.
En conclusió, Jairo suggereix que la necessitat de tenir una creença religiosa, que pot ser vista com l'intent d'omplir un buit psicològic, sembla ser, segons la interpretació de Sartre, una necessitat de no sentir-se lliure, d'evitar l'obligació d'haver de triar sense cap suport extern, sense algú que digui què és bo i què és dolent. Aquesta visió connecta la creença religiosa amb l'angoixa existencial i la responsabilitat que se'n deriva, suggerint que la religió pot servir com un mecanisme per evadir aquesta càrrega, una perspectiva que ressona amb la dificultat de distingir, en certs aspectes, la fe de certs trastorns mentals on també s'experimenta una realitat ficcionada.
Si vols sentir una conversa sobre el tema, clica aquí.
Si vols accedir a l'original complet (en castellà) clica aquí.
