Les immatriculacions de l'església

Publicat en castellà a COORDINADORA RECUPERANDO

Manuel Girona

Per Manuel Girona

El Parlament ha de prendre mesures legislatives per recuperar allò que l'Església ha immatriculat amb l'única prova de la certificació del bisbe.

Immatricular, segons el diccionari, és «inscriure per primera vegada un bé immoble al Registre de la Propietat». Es tracta, doncs, d'anar al Registre de la Propietat perquè posin al teu nom un immoble que mai abans no ha pertangut a ningú. Sembla impossible que encara hi hagi béns que no siguin de ningú, que siguin públics, de tots. Però n'hi ha.

Per descomptat que el Sr. Registrador, abans de registrar-ho al teu nom et demanarà que demostris que ho pots fer i que en tens proves.

Tot i això, ja des del Concordat que va signar l'Església amb l'Estat Espanyol el 1851 es va acceptar que l'Església no necessitava demostrar res, que n'hi havia prou que el bisbe de la diòcesi firmés un paper dient que això era seu perquè el Registrador ho acceptés .

A la Reforma de la Llei Hipotecària de 1944 es va tornar a incloure aquest poder dels bisbes i així va estar fins a 1998, malgrat i que la Constitució de 1978, en l'art. 132-1 diu que els béns de domini públic són inalienables, imprescriptibles i inembargables .

És a dir, que l'Església ha pogut —i ho ha fet— apuntar-se a favor seu al Registre de la Propietat un bé immoble de domini públic, només amb el certificat del Bisbe dient que és seu, des del 1851 fins al 1998. Gairebé 150 anys utilitzant aquest poder de manera totalment incontrolada per cap altre poder de l'Estat.

La cosa encara empitjoraria el 1998 quan J.M. Aznar va tornar a canviar la Llei Hipotecària per autoritzar que l'Església també pogués incloure amb un certificat del bisbe les esglésies, catedrals, ermites i tots els béns de culte. Cal aclarir que mai, ni en ple franquisme l'església havia pogut immatricular temples, catedrals etc. perquè eren clarament de propietat pública.

La reforma d'Aznar va estar vigent fins al 2015 quan M. Rajoy —reformant novament la Llei Hipotecària— va anul·lar el que Aznar havia fet. Rajoy, com a registrador de la propietat, no va actuar contra Aznar (en aquell moment el seu cap) perquè li semblés just. Va haver de ser el Tribunal Europeu de Drets Humans el que sentenciés que això no es podia fer, posant una multa de 600.000 € a Espanya per haver actuat així amb els béns públics. Ara ja no es poden immatricular llocs de culte.

Però en els 17 anys que van del 1998 al 2015, l'Església ja havia aconseguit 35.000 béns immobles més. I ara la signatura del bisbe havia pogut immatricular —dir que eren seves— les grans catedrals, els temples, les ermites, les capelles etc. I com sempre, ningú no se'n va assabentar. L'escàndol va esclatar quan es va saber que la mesquita de Còrdova se l'havia apropiat l'Església amb un certificat del bisbe que així ho deia.

El Parlament va obligar el Govern a informar sobre l'abast d'aquesta immatriculació massiva. Així es va comprovar que s'havien immatriculat 34.961 béns, 20.014 dels quals eren llocs de culte i 14.947 terrenys, habitatges, locals comercials, cementiris, calvaris i fins i tot unes muralles romanes de la ciutat mallorquina d'Artà.

Això s'ha immatriculat entre el 1998 i el 2015. Com és de suposar amb tota lògica, si s'hi inclouen els fets en els 150 anys no revisats, la xifra serà inimaginable.

Crec que això no pot quedar així. El Parlament ha de prendre mesures legislatives per recuperar allò que l'Església ha immatriculat amb l'única prova de la certificació del bisbe. Per descomptat que en cap moment no ens hem referit a aquelles propietats que l'església posseeix perquè les ha adquirit i que podrà demostrar, ni a aquelles altres que ha rebut per donació o herència. Aquestes també són milers que converteixen l'Església en el terratinent més gran d'Espanya. Ni marqueses ni duquesses o similars se'l poden comparar.

En les meves sabates… Albert Riba

 

Article publicat a la Revista Catalunya

Albert Riba, d’Ateus de Catalunya, barceloní, graduat en Sociologia i actualment funcionari emèrit, participà en el Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona (1964) i dècades més tard va ser el fundador d’Ateus de Catalunya (1994), on segueix militant.

Albert Riba

Des de la tradició llibertària tenim uns quants “clàssics” ateistes en format facsímil i assaig. Déu i l’Estat de Mikhail Bakunin o Les 12 proves de la inexistència de Déu de Sebastián Faure. Creus que la cultura llibertària ha consolidat un lliurepensament contrari i qüestionador del conservadorisme ultramuntà de l’Església Catòlica a Catalunya?

La tradició llibertària ha estat un factor important en la consolidació del pensament ateu i de posicions no creients, però els darrers 90 anys no s’ha pogut recuperar aquella influència que va tenir a principis del segle passat. Inclús avui en dia la laïcitat és una cosa rara sols defensada per quatre gats: el que mola és el multiculturalisme religiós, que és una forma d’apuntalar l’Església catòlica i els seus privilegis.
Encara que hem tingut algunes col·laboracions, els llibertaris que estan amb nosaltres hi són a títol individual. Sembla que la religió fa por, però encara que hi hagin motius per pensar-ho, si volem una societat millor hem de canviar la nostra actitud amb les religions.

Quines activitats, campanyes i acció propagandística treballeu des d’Ateus de Catalunya?
Malauradament les nostres capacitats són molt minses, però mantenim una oferta de xerrades i debats que estan a disposició de casals, clubs, associacions, etc; assessorem tots els casos de consultes en relació a l’apostasia i mantenim informació actualitzada al web; participem de relacions amb altres opcions de consciència; mantenim un web amb força informació i una revista digital en un blog de nom Gaietà Ripoll; disposem d’una biblioteca especialitzada… I actualment treballem la reinstauració de tertúlies, i l’ajuda a fer cerimònies civils pels moments importants.

Fa uns quants anys es va fer una acció propagandística d’Ateus de Catalunya al busos de TMB de la ciutat de Barcelona. Per què sou tant poc visibles?
Després d’aquella experiència, que va ser molt positiva, l’Església i els seus adlàters van començar una ofensiva que els està donant molt bon resultat: fer veure que no existim, fer veure que no som persones normals, pressionar els mitjans i als polítics i impulsar el multiculturalisme, acció a la que s’han sumat les esquerres amb entusiasme.
Les institucions, regides per polítics o religiosos o multiculturalistes ens reben cordialment però no fan res de res: ni laïcitat, ni recuperació de béns immatriculats (inscrits en el registre de la propietat sense títol) ni denúncia i derogació del concordat preconstitucional, ni la substitució de la llei de llibertat religiosa per una llei laica de llibertat de consciència, retirada de totes les ajudes econòmiques i fiscals a l’Església catòlica, derogació del delicte de blasfèmia (aquí anomenat delicte d’ofensa als sentiments religiosos), etc.
Un altre aspecte a assenyalar és que el jovent en general no són creients i ja els sembla suficient, sense pensar que en un futur no molt llunyà podria girar-se la truita i tornar a la religió obligatòria.

El conflicte àrab-israelià avui dia viu una escalada mortífera que ningú pot preveure com acabarà. Quina mirada podem fer des de l’ateisme cap aquest conflicte? Sense el fet religiós i tot el que comporta quan es vincula al poder polític, com canviarien les relacions humanes i els conflictes sociopolítics?
Com tots sabem les religions serveixen, entre d’altres coses, per justificar i blanquejar les accions polítiques, incloses les guerres. En el cas actual de la guerra entre semites israelians i palestins, els israelians esgrimeixen que el seu déu Jahvè els va donar fa més de 5000 anys la terra de Palestina i que tenen tot el dret a ocupar-la amb tots els estris necessaris, incloses les armes, contra els seus habitants —dones, vells i nens inclosos— com va fer Jahvè a Jericó i altres llocs. Les dades històriques han estat refutades amb proves per estudiosos de prestigi [1].

Un món sense religions seria sens dubte millor, encara que hem de fer-nos dues preguntes: és possible l’existència de societats sense religions? En algun moment de la història les religions van ser un factor de supervivència?
La meva opinió és que en el procés evolutiu que ens ha portat fins als nostres dies, les circumstàncies climàtiques, les geològiques, el fet de ser caçadors i caçats, les guerres pel menjar, etc., s’enfronten millor les dificultats en un grup col·laboratiu que individualment o en grup competitiu. I per aquesta feina es va inventar la religió. Però d’això a predicar que ens fa falta ara hi ha un abisme. Les religions han col·laborat activament en crear circumstàncies en què sembli que la religió és necessària. Un dels exemples més risibles, encara que tràgic, són les guerres on els déus ajuden als dos bàndols.

Des de les esquerres, en un ventall ampli, es considera positiu que les cultures religioses amb les que convivim han de poder tenir espais de culte a casa nostra. Què en penses?
Estic a favor de la llibertat de pensament, de consciència, i religiosa. Però jo defenso el dret a què les religions disposin de centres de culte sempre que se’ls paguin ells. Una possible solució seria que TOTS els centres de culte de TOTES les religions, inclosos monestirs, ermites, escoles, seminaris, etc., passin a propietat de les institucions públiques i que es cedeixi l’ús a totes les religions que ho demanen per fer-ne un ús raonable amb la condició que paguin les despeses, el manteniment i un lloguer simbòlic.

Defensar el dret a tenir local de culte, incloses les opcions de consciència no religioses, SÍ. Negar-nos a mantenir amb els nostres diners cap despesa de les religions, també.

---

[1] La Biblia desenterrada: una nueva visión arqueológica del antiguo Israel y de los orígenes de sus textos sagrados, d’Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman

JO VIRGINIA. JO VIR. JO, ara Tali.

Text: Atawallpa Oviedo Freire

Foto:Viquipedia

Les antigues sacerdotesses lunars es deien verges. "Verge" no significa una dona que mai va tenir relacions sexuals amb un home com diu avui l'església. La paraula llatina "verge" prové de l'arrel "vir" que significa força, poder, dona poderosa. S'aplicava a les deesses que eren anomenades verges no per la seva puresa, sinó pel seu vigor, per la seva independència.

Moltes dones com Marie, Isis, Ishtar, Diana, Astarté, van ser anomenades verges, la qual cosa no era una referència sexual...

I tots els grans herois culturals del passat, mítics o històrics, van néixer de mares verges o mares poderoses: Osiris, Marduk, Gilgamesh, Buda, Dionís, Jesús; tots van ser afirmats com a fills de la Gran Mare, perquè el seu poder ve d'ella.

Però les religions, quan van deixar de ser espirituals i es van convertir en dogmes, expliquen de manera diferent, distorsionada... I tothom s'ha estat preguntant com una "verge" pot quedar embarassada...

Els cristians no van poder concebre la Verge Maria com una dona no dependent de l'home, és a dir, la noció que la dona va néixer de la costella de l'home; llavors, es van inventar la idea del "sense pecat concebut" per denigrar la sexualitat i especialment aquelles dones que no se sotmetien al patriarcat.

Les religions han distorsionat el significat en sexualment pur, cast, mai tocat. Quan Joana d'Arc, amb les seves associacions de bruixes, es va anomenar a si mateixa La Pucelle d’Orléans, "la jove", "la Verge", la paraula conservava part del seu significat pagà original de una dona forta i harmoniosa. I això és el que avui es necessita, una trobada entre home i dona sense submissió, però, l'església, els conservadors, s'hi oposen.

Però tampoc la sortida és des del radicalisme, que només vol canviar el Papa per una Mama, un Francesc per una Francesca. Això seria aprofundir el patriarcat. A més, que l'assumpte no és només de gènere sinó de classisme, racisme i altres ismes. Això serà possible des de l'alteritat comunitària.

Hem de recuperar la Gran Mare, que és la Pachamama o Mare Còsmica, com a donadora de vida, que juntament amb Pachakamak o Pare Cósmic, com a força de vida, contenen, sostenen i mantenen l'existència. Hem de sortir de les religions i els ateismes per recuperar l'espiritualitat.

Quantes maneres hi ha de no creure en Déu?

Remenant per la xarxa hem trobat aquesta classificació, que pot servir de base per fer una tertúlia, què n’opineu?

Quantes maneres hi ha de no creure en Déu?

Per Dan Merica, CNN

Almenys sis, segons un nou estudi.

Dos investigadors de la Universitat de Tennessee van descobrir que entre els ateus i agnòstics hi ha des d'activistes antireligiosos fins a no creients que, tanmateix, compleixen certs ritus religiosos.

“La idea principal és que la comunitat no creient és ontològicament diversa”, van escriure els doctorands Christopher Silver i Thomas Coleman.

“Aquestes categories són un primer acostament al tema”, li va dir Silver al llec Raw Story. “En 30 anys hi podria haver una classificació de 32 tipus”, va afegir.
Silver i Coleman van establir les sis categories de no creients després d'entrevistar 59 persones.

1) Ateu/agnòstic intel·lectual

Aquest tipus de no creient cerca informació i estimulació intel·lectual sobre l'ateisme. Els agrada debatre i argumentar, sobretot en llocs populars d’Internet.

Solen ser versats en llibres i articles sobre religió i ateisme i tendeixen a citar aquestes obres amb freqüència.

2) Activista

Aquesta classe d'ateus i agnòstics no en tenen prou de no creure en Déu; volen dir a la resta per què rebutgen la religió i per què creuen que la societat estaria molt millor si tots seguíssim el seu exemple.

Tendeixen a pronunciar-se sobre causes polítiques com els drets dels homosexuals, el feminisme, el medi ambient i la protecció animal.

3) Agnòstic cercador

Aquest grup està format per persones que no dubten de l'existència de Déu, però tenen una ment oberta i reconeixen els límits del coneixement i l'experiència dels éssers humans.

Silver i Coleman sostenen que el grup està format per persones que solen qüestionar les pròpies creences i que “no mantenen una posició ideològica ferma”.

Això no vol dir que estiguin confosos, diuen els investigadors, sinó que tendeixen a abraçar la incertesa.

4) Antiteista

Aquest grup manifesta la seva oposició a la religió ia les creences religioses, generalment posicionant-se com a “diametralment oposats a la ideologia religiosa”, expliquen Silver i Coleman.

“Els antiteistes observen la religió com a ignorància i creuen que qualsevol individu o institució associada a ella és retrògrad o perjudicial per a la societat”, van escriure els investigadors. “L'antiteista té una entesa clara (i en la seva visió, superior) de les limitacions i el perill de les religions”, afegeixen.

Aquestes persones són franques, fidels i, de vegades, bel·ligerants sobre la seva posició. Creuen que “les evidents fal·làcies de la religió haurien de ser abordades agressivament”.

5) No teista

El grup més petit d'aquests sis és el dels no teistes, persones que no s'hi involucren ni amb la religió ni amb l'antirreligió.

Pot ser tractada en alguns casos d'apatia o desinterès.

“Un no teista no es preocupa per la religió”, diuen els autors. "La religió no juga cap paper en la seva consciència o cosmovisió i no té cap interès en el moviment ateista o agnòstic", afegeixen.

"Senzillament no creuen i la seva falta de fe es tradueix en una absència de la religió en qualsevol de les seves formes", expliquen Silver i Coleman.

6) Ateu ritual

No creuen en Déu, no s'involucren amb la religió i solen pensar que no hi ha vida després de la mort, però aquesta mena de no creients s'adhereix als ensenyaments d'algunes tradicions religioses.

"Les entenen més com a ensenyaments religiosos sobre com viure i assolir la felicitat que com un camí a l'alliberament transcendent", van escriure. "Per exemple, aquests individus poden participar en ritus específics, cerimònies, oportunitats musicals, meditació, classes de ioga o festivitats", indiquen.

Per a diversos no creients, la seva participació en aquests ritus es pot explicar en tradicions familiars. Per altres, es tracta d'una connexió personal amb el “profund simbolisme” inherent als ritus, creences o cerimònies religioses, asseguren els investigadors.

Si has llegit aquest article segurament ets ateu.

Fes-nos algun comentari sobre si aquesta classificació es correcta i si et sents identificat amb alguna de les categories.