Les immatriculacions de l'església

Publicat en castellà a COORDINADORA RECUPERANDO

Manuel Girona

Per Manuel Girona

El Parlament ha de prendre mesures legislatives per recuperar allò que l'Església ha immatriculat amb l'única prova de la certificació del bisbe.

Immatricular, segons el diccionari, és «inscriure per primera vegada un bé immoble al Registre de la Propietat». Es tracta, doncs, d'anar al Registre de la Propietat perquè posin al teu nom un immoble que mai abans no ha pertangut a ningú. Sembla impossible que encara hi hagi béns que no siguin de ningú, que siguin públics, de tots. Però n'hi ha.

Per descomptat que el Sr. Registrador, abans de registrar-ho al teu nom et demanarà que demostris que ho pots fer i que en tens proves.

Tot i això, ja des del Concordat que va signar l'Església amb l'Estat Espanyol el 1851 es va acceptar que l'Església no necessitava demostrar res, que n'hi havia prou que el bisbe de la diòcesi firmés un paper dient que això era seu perquè el Registrador ho acceptés .

A la Reforma de la Llei Hipotecària de 1944 es va tornar a incloure aquest poder dels bisbes i així va estar fins a 1998, malgrat i que la Constitució de 1978, en l'art. 132-1 diu que els béns de domini públic són inalienables, imprescriptibles i inembargables .

És a dir, que l'Església ha pogut —i ho ha fet— apuntar-se a favor seu al Registre de la Propietat un bé immoble de domini públic, només amb el certificat del Bisbe dient que és seu, des del 1851 fins al 1998. Gairebé 150 anys utilitzant aquest poder de manera totalment incontrolada per cap altre poder de l'Estat.

La cosa encara empitjoraria el 1998 quan J.M. Aznar va tornar a canviar la Llei Hipotecària per autoritzar que l'Església també pogués incloure amb un certificat del bisbe les esglésies, catedrals, ermites i tots els béns de culte. Cal aclarir que mai, ni en ple franquisme l'església havia pogut immatricular temples, catedrals etc. perquè eren clarament de propietat pública.

La reforma d'Aznar va estar vigent fins al 2015 quan M. Rajoy —reformant novament la Llei Hipotecària— va anul·lar el que Aznar havia fet. Rajoy, com a registrador de la propietat, no va actuar contra Aznar (en aquell moment el seu cap) perquè li semblés just. Va haver de ser el Tribunal Europeu de Drets Humans el que sentenciés que això no es podia fer, posant una multa de 600.000 € a Espanya per haver actuat així amb els béns públics. Ara ja no es poden immatricular llocs de culte.

Però en els 17 anys que van del 1998 al 2015, l'Església ja havia aconseguit 35.000 béns immobles més. I ara la signatura del bisbe havia pogut immatricular —dir que eren seves— les grans catedrals, els temples, les ermites, les capelles etc. I com sempre, ningú no se'n va assabentar. L'escàndol va esclatar quan es va saber que la mesquita de Còrdova se l'havia apropiat l'Església amb un certificat del bisbe que així ho deia.

El Parlament va obligar el Govern a informar sobre l'abast d'aquesta immatriculació massiva. Així es va comprovar que s'havien immatriculat 34.961 béns, 20.014 dels quals eren llocs de culte i 14.947 terrenys, habitatges, locals comercials, cementiris, calvaris i fins i tot unes muralles romanes de la ciutat mallorquina d'Artà.

Això s'ha immatriculat entre el 1998 i el 2015. Com és de suposar amb tota lògica, si s'hi inclouen els fets en els 150 anys no revisats, la xifra serà inimaginable.

Crec que això no pot quedar així. El Parlament ha de prendre mesures legislatives per recuperar allò que l'Església ha immatriculat amb l'única prova de la certificació del bisbe. Per descomptat que en cap moment no ens hem referit a aquelles propietats que l'església posseeix perquè les ha adquirit i que podrà demostrar, ni a aquelles altres que ha rebut per donació o herència. Aquestes també són milers que converteixen l'Església en el terratinent més gran d'Espanya. Ni marqueses ni duquesses o similars se'l poden comparar.

L'obscenitat de les immatriculacions

Les immatriculacions, una enorme obscenitat política —comesa durant gairebé 70 anys— sense expectatives de solució

Per Francisco Delgado
Mestre tipògraf i psicòleg industrial.

Obscenitat política, perquè ha estat la política la gran còmplice d'aquest espoli consentit i incentivat, durant la dictadura, des del 1947 i durant la democràcia (formal), des del 1978. Expoli, botí, robatori… perquè l'Església catòlica oficial s'ha apropiat de més de cent mil béns públics i privats al llarg d'aquests gairebé setanta anys i fins la darrera reforma de la llei Hipotecària del 2015 (feta —curiosament— amb la presidència de Rajoy, del PP)

El que fins ara gairebé mai havia passat, el dilluns dia 24 de gener de 2022 els mitjans informatius i magazins diversos, van omplir espais i continguts amb la reunió (deliberadament orquestrada per Moncloa i el Vaticà), entre Sánchez i Omella (líder dels bisbes ), on aquest va lliurar al president del govern un ridícul llistat de gairebé mil béns (de chichinabo) que, si s'escau, podrien "estudiar tornar" a ajuntaments i a "altres" ... com a conseqüència de "certes irregularitats" en la tramitació, davant dels Registres de la Propietat (darrerament se n'han desdit). Com si el conjunt d'immatriculacions no haguessin constituït un frau enorme en què han estat implicats funcionaris públics, polítics i bisbes, tots ells en “comunió”.

Quan l'Associació (acabada de crear) EUROPA LAICA (fundada el 2001) al costat de la Plataforma de Defensa del Patrimonio Navarro cap al 2005/6 destapem públicament aquest monumental escàndol (cal recordar que aleshores governava el PSOE), gairebé ningú donava crèdit. Tan sols alguns periodistes treien algunes breus i tímides columnes o informacions per la ràdio.

Mentrestant, els poders públics (i els partits de tota condició) callaven (inclosos tots els grups parlamentaris), igual que els més potents mitjans de comunicació.

Quan el fet es va anar “engreixant” molts es van “pujar al carro”, fins i tot sense tenir ni idea de la veritable dimensió del problema o moguts per altres interessos mediàtics, professionals i fins i tot polítics partidaris. Però benvinguts van ser! Més tard es van formar organitzant diverses plataformes ciutadanes territorials o estatals com “Recuperando”, amb més voluntat que èxit… Però hi són, per contribuir a pressionar els poders públics i fer una mica de pedagogia.

Va ser la "Mesquita de Còrdova" —curiosament immatriculada en temps de governança municipal PCE (2006) i Junta Andalusia i Moncloa amb governança del PSOE—, la que més "va donar la veu d'alarma mediàtica"... però ni PSOE, ni PCE van fer, en temps i forma, RES per impugnar aquella barbàrie. Vet aquí la història i els seus protagonistes

Des del 1947, fins al 2015, els bisbes convertits en fedataris públics... s'han apropiat de més de cent mil béns rústics i urbans (molts ja irrecuperables per haver-se'n desfet, construït habitatges i/o venut a tercers, fent una enorme “caixa” que ha anat a parar a les arques del Vaticà i de les diferents Diòcesis; ens referim a una enorme i incalculable fortuna.

És cert que va ser el president Aznar (PP), ja en democràcia (el 1998), qui va modificar la llei i el reglament de 1946/47, amb la finalitat que els bisbes diocesans poguessin inscriure a nom de les Diòcesis centres de culte de gran valor patrimonial i històric artístic, com la Mesquita, la Giralda, La Seu.. i centenars i centenars… que, per cert, la legislació franquista no permetia, però davant d'aquesta modificació tampoc ni PSOE, ni l'esquerra en general, ni els nacionalistes van fer res. Mentre el Parlament callava.

Ara hi ha els que “s'esquincen les vestidures” per interessos de tota mena, però la realitat és que en aquesta legislatura tampoc no es farà res. En tot cas fer malbé les coses i confondre encara més la ciutadania amb tímides promeses falses. De fet, al Pacte de Governança PSOE-UP de gener 2020, res no apareixia sobre aquest tema.

En tot cas es farà el ridícul més espantós, com el protagonitzat ahir pel Sr. Sánchez i els seus assessors a Moncloa.

Mentrestant els bisbes i el Vaticà segueixen donant-se un “opípar banquet” amb l'ús del patrimoni artístic (via entrades turístiques) que els proporciona enormes beneficis diaris. Al mateix temps, els poders públics conserven —amb diners públics— aquestes falses propietats de l'Església. Que ni impostos paguen.

Només una "LLEI de retroactivitat" a les Corts podria fer justícia històrica. Juntament amb una substancial modificació de l'actual Llei de Patrimoni Històric Artístic. Però a l'horitzó no s'hi observa voluntat política. Només fer ridícul rere ridícul... per part dels poders públics, encarnats pels partits polítics que són al Parlament i a les diferents governances territorials i locals.