Moral, Política i Ateisme

La cosmovisió religiosa en la moral i la política. Resposta Atea.

L’ateisme i la moral no haurien de tenir cap connexió. Que l’Univers existeixi sense que cap ens sobrenatural actuï en ell no hauria de tenir cap relació ni conseqüències sobre les normes morals de conducta de les societats humanes.

La incursió de l’ateisme en aspectes morals apareix com a resposta a les confessions religioses que pretenen parlar en nom de déu o els déus o dels ens sobrenaturals que afirmen que existeixen. La qüestió que l’ateisme ha d’afrontar és que les organitzacions religioses volen imposar a la resta dels humans unes concepcions morals suposadament procedents del més enllà.
    Aquestes lleis morals, que els creients qualifiquen de naturals o divines i que els déus ens obliguen a complir a tots, inclosa la resta de la societat no religiosa, van en contra del sentir general dels temps. Són lleis morals confessionals que van contra drets i llibertats humanes, contra opcions democràtiques, són cotilles morals que menyspreen els arguments científics o racionals i que es volen imposar per la força de la seva fe i del poder que els donen molts governs.
    La igualtat de gènere; el divorci; Salut i medicina, transfusions de sang; el control de la natalitat, el dret a l’anticoncepció o l’avortament; el dret a una mort digna; els drets LGBT, etc., són opcions que hem de defensar davant les limitacions d’unes normes que ens volen imposar institucions màgic-religioses carregades de superstició i autoritarisme amb voluntat de domini sobre tota la societat.

D'igual manera no hauria d’influir en les organitzacions i formes polítiques de les societats que no hi hagi cap creador ni ens superiors ni sobrenaturals ni espirituals, més enllà o separat de l’Univers que interfereixin en les nostres vides. És a dir, l’afirmació atea és, en principi, apolítica.

    Desgraciadament però, quan les formes de domini en les societats són més despòtiques i autoritàries, inhumanes i violentes, instal·lades per vessament de molta sang, el poder polític es justifica per designis divins inqüestionables i estableix fortes aliances amb el poder religiós. És el cas de “Francisco Franco, Caudillo de España por la gracia de Dios”, com posava en les seves monedes; la dictadura nacional catòlica que el 1939 es va instaurar darrere una cruenta guerra civil iniciada per l’aliança d’exèrcit, forces conservadores i església catòlica el 1936. És el cas de l’actual aliança de la Rússia de Putin amb l’església ortodoxa i en conseqüència amb greus delictes de blasfèmia tipificats en les seves lleis. El cas dels països àrabs, veritables dictadures medievals confessionals islàmiques, etc.
    Aquesta aliança entre els poders polítics i religiosos obliga a una resposta atea en defensa de la llibertat de consciència i dels drets humans, per la separació entre els poders públics i les confessions religioses.
    Queda clar doncs que l’ateisme en principi no hauria de tenir cap relació amb les opcions morals o polítiques dels éssers humans, socialment o individual. Però les concepcions teistes sí que estableixen que les seves creences i cosmovisió tenen una relació directa amb les normes morals i formes polítiques humanes. Les confessions religioses malden per influir en la vida social mitjançant la moral "transmesa pels déus" i la política associada al seu "poder en la terra".
    En conclusió, les confessions religioses s’apropien d’un paper mediador entre les deïtats i la resta dels humans per així dominar les conductes personals i els poders polítics i socials sota ideologies màgic-religioses arbitràries i despòtiques. És per això que l’ateisme, davant aquests abusos es troba obligat a prendre partit i lluitar en l’arena de la moral i la política.

Francesc Aguilar i Domenjó
Juliol 2018

De l’a-cristianisme a l’a-teisme

Normalment, en la nostra societat —fortament dominada pel cristianisme— la persona lliurepensadora sovint comença a dubtar de l'existència de déu; és a dir, del déu del cristianisme, la religió monoteista que ens envolta. També busca les contradiccions i sense sentits dels llibres sagrats, és a dir, dels llibres revelats als cristians, bíblia o evangelis. Com seria també el cas de les persones immerses en societats sota el judaisme i l’islamisme, les religions monoteistes i amb llibres revelats (també anomenades religions de llibre) agrupades sota l'epígraf de religions abrahàmiques.

Això està molt bé des del punt de vista que la defensa de la llibertat de consciència es fa en el context vital en que una o unes religions dominants concretes tenen molt de poder d’influència. Les confessions religioses ostenten poder econòmic, hegemonia social, influència política, suport institucional i privilegis legals suficients per dominar ideològicament la societat. Per a la seva reproducció controlen l’educació dels infants passant pels mitjans de comunicació i el domini de l’espai públic, etc. i és des d’aquests àmbits que hem de fer front a l’alliberament de consciència de tota la societat. És important la lluita directa dels ateus contra les confessions dominants.

Però no podem reduir l'àmbit de l’ateisme a l’oposició a les religions entre les quals ens ha tocat viure. Seguint aquest procés de forma inductiva i mecànica arribaríem a la conclusió que un ateisme universal, total i global hauria de ser coneixedor de tots els deus existents i «morts» (perquè les societats que els adoraven han mort i ja d’alguns déus ni en tenim notícia) i de totes les religions (no només de la religió «veritable» monoteista i de llibre que ens envolta) i rebatre les seves doctrines per poder dir «ni déu ni els déus existeixen».

Com que la feina és feixuga i sobrehumana, caldria buscar uns altres camins.
De la definició d’ateisme de la Viquipèdia:

L'ateisme és, en el sentit més ampli, l'absència de creença en l'existència de deïtats. En menor mesura, l'ateisme és el rebuig a la creença que hi ha deïtats. En un sentit encara més estret, l'ateisme és específicament la posició que no hi ha deïtats. L'ateisme es contrasta amb el teisme, que, en la seva forma més general, és la creença que existeix almenys una deïtat.

La definició constata que l’ateisme no és una altra creença (com moltes vegades s’entesten els creients en etiquetar), és la falta de creença o rebuig de la creença o la negació de les deïtats. Aquí podríem indicar que la càrrega de la prova recau sobre qui afirma l’existència de o dels déus (veure la «tetera de Russell»). Negar-la, per tant, no és una creença. Sobre aquest aspecte cal assenyalar l’aparició de religions burletes o paròdiques com els Pastafaris.

Podem dir que els ateus acceptem el mon físic real que es fa evident al nostres sentits i coneixement, a l’Univers. I que no acceptem creences que volen anar més enllà de qualsevol evidència.

Veiem com apareix l’Univers a la Viquipèdia:

L'Univers és tot espai i temps i els seus continguts, inclosos els planetes, les estrelles, les galàxies i totes les altres formes de matèria i energia. Tot i que la grandària espacial de tot l'Univers encara és desconeguda, és possible mesurar l'univers observable.

La definició detallada en l’entrada més endavant:

L'Univers físic es defineix com l'espai i el temps (col·lectivament anomenat espai-temps) i els seus continguts. Aquests continguts comprenen tota l'energia en les seves diverses formes, incloses la radiació electromagnètica i la matèria, i per tant els planetes, les llunes, les estrelles, les galàxies i els continguts de l'espai intergalàctic. L'Univers també inclou les lleis físiques que influeixen en l'energia i la matèria, com ara les lleis de conservació, la mecànica clàssica i la relativitat.

L'Univers es defineix sovint com «la totalitat de l'existència», o tot el que existeix, tot el que ha existit, i tot el que existirà. De fet, alguns filòsofs i científics recolzen la inclusió d'idees i conceptes abstractes, com la matemàtica i la lògica, en la definició de l'Univers. La paraula univers també pot referir-se a conceptes com el cosmos, el món i la natura.

El la línia de considerar l’Univers com la «totalitat de l’existència», la meva proposta de l’axioma general de l’ateisme seria aquest:

---

L’Univers és l’espai, el temps, la matèria i l’energia relacionats en un tot, més enllà del qual no hi ha una realitat sobrenatural diferent.

---

Corol·lari:

En cas d’existir una altra realitat diferent no observable, també formaria part de l’Univers: formaria part de l’Univers no observable.

Francesc Aguilar Domenjó
Juliol 2018