Una interpretació marxista de l'anticlericalisme espanyol (1936)

Font (en castellà): El Obrero

Autor: Eduardo Montagut

Al número d'abril de 1936 a la revista Leviatán , dirigida per Luis Araquistáin, es va realitzar una anàlisi marxista sobre l'anticlericalisme espanyol, a la secció de “Gloses del Mes”, amb el títol de “L'Església i la lluita de classes” .

El treball començava plantejant que les cremes de convents i esglésies el 1931 i arran del triomf electoral del Front Popular el febrer del 1936 eren interpretades per part de les dretes com a actes promoguts pels “partits marxistes”. Els actes de maig de 1931 eren vinculats a la implantació de la República, donant a entendre en tots dos casos, que el règim republicà venia a ser consubstancial amb el “desenfrenat llibertinatge” de les masses, amb la suposada desídia de les autoritats republicanes per frenar els fets.

Però la primera objecció que calia oferir era que la mania piròmana no havia nascut amb la República ni al segle XX, i com a segona objecció, i fonamental en aquesta anàlisi, aquesta mania no tenia res a veure amb el marxisme.

Els incendis d'edificis religiosos constituïen una tradició secular en la història espanyola i eren independents dels règims polítics, i eren anteriors a les ideologies i partits existents en temps de la Segona República. L'explicació, i en una clara línia marxista, caldria buscar-la per sota la superestructura política, en l'organització social espanyola tradicional, en les relacions de domini d'unes classes sobre les altres.

L'article recordava els incendis del 1909 en la coneguda com a Setmana Tràgica, i llavors no existia República a Espanya, per la qual cosa ni el llibertinatge ni la connivència de les autoritats es podia esgrimir en aquest cas. Això mateix hauria passat el 1834 i 1835.

El segle XIX espanyol es caracteritzaria per un anticlericalisme tan violent que l'Estat monàrquic es va veure compel·lit el 1835 a dissoldre gairebé totes les ordres religioses, expulsar-ne els membres i expropiar-ne els béns. Aquesta decisió va afectar gairebé dos mil convents i monestirs, davant del que hauria fet la Segona República que només s'havia atrevit a dissoldre la Companyia de Jesús, sense expulsar-ne els seus membres, que s'haurien quedat al país i continuat funcionant, de forma il·legal, com a ordre religiós, exercint l'ensenyament sota testaferros, seguint influint en la societat i en la política espanyoles.

Si la legislació anticlerical de la República havia estat obra del marxisme, com explicaven les dretes, marxista hauria estat Carles III que, el 1767, va expulsar els jesuïtes, incautant-se dels seus béns. Si en temps de la República s'hagués fet això es titllaria de persecució monstruosa però al segle XVIII ningú havia rechistat.

Com estava per escriure's la història de la lluita de classes a Espanya no era difícil a la premsa catòlica fer creure als “ignorants i càndids” lectors que els incendis i les esglésies eren obra dels marxistes, obviant la llarga història dels incendis i de les matances de religiosos que solien acompanyar aquest vandalisme piròman.

Però el marxisme no volia que es cremessin temples i edificis religiosos, sinó conservar-los com a centres d'ensenyament, clubs obrers, assemblees polítiques o per a usos culturals i per a la convivència social, com s'hauria fet a Mèxic i Rússia.

El marxisme era aliè al vandalisme popular. S'explicaria si s'aplicava el mètode de la lluita de classes. Tota violència col·lectiva contra determinades institucions o grups socials seria una manifestació de protesta, rebel·lia o justícia històrica contra els abusos d‟una classe dominant representada per aquests grups o institucions. L'odi més que secular del poble al clergat, sense que això fos contradictori amb una “religiositat refinada”, existia perquè aquest clergat personificava la classe dominant com a poder polític en el passat o perquè actuava com a auxiliar del capitalisme més en el present.

L'Església espanyola havia estat tradicionalment una gran potència social, que hauria aclaparat econòmicament i políticament el poble, suscitant un intens ressentiment contra els seus representants. Aquest ressentiment hauria derivat en violència. L'anticlericalisme espanyol seria una variant específica espanyola de la lluita de classes. No era el fruit d'una psicologia o cultura anacròniques, incompatibles amb la modernitat. Aquesta interpretació obviava el paper de l'Església espanyola a la història, i el que seguia sent, és a dir, una institució de poder econòmic i polític de classe, de domini del poble. El clergat seguia prenent part, com a aliat o auxiliar de la burgesia i de la no encara desapareguda aristocràcia, en la política del dia, en les lluites de classes existents.

Una Església en flames era un acte antieconòmic i antisocial i més en un país com Espanya tan pobre en edificis per a l'ensenyament i per a tota mena de serveis públics. Però era l'expressió tardana d'una lluita de classes llunyana davant d'un clergat prepotent cap al poble. Aquesta lluita de classes no s'hauria extingit com ho provarien els incendis, però també per la bel·ligerància eclesiàstica.

Però la solució semblava fàcil: dissolució de totes les ordres religioses, expropiació dels béns, i que els seus edificis es dediquessin als serveis públics. No semblava que hi hagués cap altra solució perquè la neutralitat de l'Església, o el seu allunyament de la lluita de classes, semblava impossible. Per “salvar les esglésies no hi ha més remei que expulsar-ne l'Església”.