Ser cristià i d’esquerres és racionalment poc probable

Per Albert Riba, President d’Ateus de Catalunya. www.ateus.org

És una pregunta interessant que es pot abordar des de les més diverses vessants. Tractaré de fer-ho el més senzill possible.

Per entendre'ns, primer cal explicar què entenem per «ser cristià» i què per «ser d’esquerres».

El cristianisme està format per una munió d’organitzacions diferents —moltes d’elles contradictòries— que durant la història s’han estomacat de valent (catòlics, protestants, ortodoxes...). Totes elles disposen d’uns dogmes ad hoc, però que son diferents segons els interessos del moment. Un dogma és una proposició que no pot ser qüestionada, donat que és una «veritat» revelada per un ésser superior (del qual no en tenim cap prova). A més, aquests dogmes tenen essencialment dues característiques: que són inversemblants, i que no es pot comprovar la seva veracitat. En qualsevol cas —i per molt que les proves indiquin el contrari— les religions mantenen que els seus dogmes són veritables i que qüestionar-se el tema és pecat; en alguns casos tan greu que mereix la pena de mort amb tortures incloses.

Als anys cinquanta del segle passat, l’avenç en les comunicacions i l’inici de la globalització, van fer replantejar la seva estratègia a totes les forces del planeta. El Vaticà no podia ignorar els senyals de canvi i començà l’anomenat «aggiornamento» a través del Concili Vaticà II. Un dels efectes de la tan italiana expressió «cal canviar-ho tot, perquè tot continuï igual», és l’aprovació per part de l'església del dret a la llibertat religiosa —donat que ja no podia mantenir els estats confessionals enlloc, excepte a Espanya— i l’extinció dels partits cristianodemòcrates, substituint l'estratègia per l’afiliació als grans partits (a l’estil de l’entrisme trostskista). Així neixen els «cristians pel socialisme», la «teologia de l’alliberament», el «cristiano-marxisme», etc

El fet és que al haver-hi persones que s’autodefineixen com a «cristians d’esquerres», es creen greus crisis ideològiques (volgudes o provocades?) dins dels partits de l’esquerra clàssica.

I què fan quan entren en contradicció les idees i els dogmes? Normalment la solució que troben és declarar que no pot haver-hi contradicció, i emparant-se en que el dogma és una veritat immutable i bona per definició, no pot estar en contradicció amb res que també sigui bo. Si la posició d’esquerres no quadra, el que cal fer és modificar-la de forma que quedi bé, ja que és la part variable (?) donat que no és un dogma.

Encara és més difícil esbrinar què és ser d’esquerres. D’entrada cal esmentar que la raó forma part de l'essència del progressisme d’esquerres —element contradictori amb els dogmes— en un món racional i racionalista en el que tot el que no és discutible i criticable no hi té cabuda. També l’igualitarisme i la democràcia assembleària son trets identitaris de les posicions d’esquerres. A les religions occidentals la jerarquia i l’autoritarisme son les normes habituals.

Avui veiem que als partits hereus de l’esquerra clàssica hi ha minories de bloqueig —de no més del 15%— que amenacen amb trencar el partit si no s’accepten els seus indiscutibles postulats de deixar que les religions segueixin mantenint la seva condició de privilegi; circumstància que —des del nostre punt de vista— és totalment contradictòria amb una posició d’esquerres. Tot i que alguns d’aquests ciutadans defensen sincerament i intel·lectualment la laïcitat.

Per tant, encara que —dit amb tot el respecte— sé que hi ha persones que —segurament de forma honesta— defensen la seva doble adscripció al cristianisme i a l’esquerra, a mi em sembla racionalment poc probable que de forma general això sigui possible.

Aquest article ha estat publicat a “La Directa”, el 14/05/2019

Existeix Déu? Un cop d'ull als pensadors i arguments del segle XXI

Santiago Sánchez-Migallón, va publicar un interessant i recomanable treball (en castellà) sobre l'existència de déu.

Aquí us n'oferim la traducció dels primers paràgrafs. 
Si hi teniu interès, podeu clicar l'enllaç que trobareu al final per accedir a l'original.

Estem, afortunadament, en una època en la qual (almenys a Occident) declarar-se ateu ja no és un delicte que pogués portar-te a la presó o a alguna cosa pitjor. La conquesta de les llibertats de pensament, expressió i culte ha permès, no només la convivència pacífica de diferents credos (els diferents grups protestants i catòlics —l'Islam ja és un altre tema— ja no es massacren mútuament ), sinó que també l'opció per l'ateisme sigui tan respectable com qualsevol altra.

Això ha possibilitat quelcom força positiu: que els arguments ateus guanyin força i visibilitat, el que ha fet créixer el debat entorn del sentit i la veracitat de les religions.

A més, en els últims anys aquest combat dialèctic entre ateus i teistes s'ha intensificat, potser al principi a causa de la polèmica al voltant del creacionisme a Amèrica del Nord, després per l'activisme públic de figures atees de prestigi intel·lectual com el biòleg britànic Richard Dawkins (potser el més destacat ateu de l'actualitat, promotor de la famosa campanya dels autobusos ateus), els filòsofs Daniel Dennett, Sam Harris o Collin McGinn, o el desaparegut Christopher Hitchens; juntament amb "sortides de l'armari ateu" de notabilíssimes figures del món de la ciència com el Premi Nobel de física Steven Weinberg o el celebèrrim Stephen Hawking.

La resposta per part dels creients no es va fer esperar i, per aquest costat tenim com a figures destacades al teòleg de Harvard Richard Swinburne, a Alvin Plantinga, a l'original pastor anglicà Don Cupitt, o l'influent escriptor Dinesh D'Souza entre tants altres. De la mateixa manera, molts científics com, per exemple, el brillant genetista Francis Collins, han confessat les seves creences religioses intentant mostrar que ciència i religió no tenen per què ser enemigues.

Com a introducció a aquesta interessantíssima polèmica farem un recorregut pels principals arguments a favor i en contra de l'existència de Déu:

Per seguir llegint (en castellà), aneu a Magnet.
(Feu servir, si us plau, aquest blog Gaietà Ripoll per fer els vostres comentaris.)

Personal sanitari o adoctrinadors religiosos

He sentit a la ràdio una noticia esfereïdora: a les escoles inclusives manca personal sanitari especialitzat –infermeres, fisioterapeutes, etc.— per atendre les necessitats dels infants amb diversitat funcional. Recordeu les paraules d’alguns candidats a les darreres eleccions «bajaré los impuestos a las clases medias y bajas...». Aquí tenim el resultat d’aquestes polítiques: actualment no hi ha diners per a una necessitat tant humana i social.

El que crida l’atenció és que mentre no hi ha diners per a pagar professionals sanitaris per a les escoles, si n’hi ha per a pagar adoctrinadors de religió. És a dir: és més important que els joves sàpiguen d’esperits invisibles i de personatges celestials —als que cal obeir cegament, seguint les consignes dels incultes clergues de les diverses religions— que no pas que puguin rebre les atencions sanitàries adequades a les seves necessitats.

Ja sabíem que les religions —per molt que ens refreguin els «Càritas» per la cara, cosa que paguem entre tots— no els preocupa gaire el benestar dels ciutadans; el que volen son diners per a seguir trobant benefactors que els donin més diners, in seculam seculorum. Amen.

Tampoc sembla que les autoritats civils es preocupin gaire per complir la «consti» en l'article sobre «aconfessionalitat» ni de dedicar els recursos a qui els necessita. Les religions necessiten recursos? O potser s’haurien d’autofinançar?

VS