Ser cristià i d’esquerres és racionalment poc probable

Per Albert Riba, President d’Ateus de Catalunya. www.ateus.org

És una pregunta interessant que es pot abordar des de les més diverses vessants. Tractaré de fer-ho el més senzill possible.

Per entendre'ns, primer cal explicar què entenem per «ser cristià» i què per «ser d’esquerres».

El cristianisme està format per una munió d’organitzacions diferents —moltes d’elles contradictòries— que durant la història s’han estomacat de valent (catòlics, protestants, ortodoxes...). Totes elles disposen d’uns dogmes ad hoc, però que son diferents segons els interessos del moment. Un dogma és una proposició que no pot ser qüestionada, donat que és una «veritat» revelada per un ésser superior (del qual no en tenim cap prova). A més, aquests dogmes tenen essencialment dues característiques: que són inversemblants, i que no es pot comprovar la seva veracitat. En qualsevol cas —i per molt que les proves indiquin el contrari— les religions mantenen que els seus dogmes són veritables i que qüestionar-se el tema és pecat; en alguns casos tan greu que mereix la pena de mort amb tortures incloses.

Als anys cinquanta del segle passat, l’avenç en les comunicacions i l’inici de la globalització, van fer replantejar la seva estratègia a totes les forces del planeta. El Vaticà no podia ignorar els senyals de canvi i començà l’anomenat «aggiornamento» a través del Concili Vaticà II. Un dels efectes de la tan italiana expressió «cal canviar-ho tot, perquè tot continuï igual», és l’aprovació per part de l'església del dret a la llibertat religiosa —donat que ja no podia mantenir els estats confessionals enlloc, excepte a Espanya— i l’extinció dels partits cristianodemòcrates, substituint l'estratègia per l’afiliació als grans partits (a l’estil de l’entrisme trostskista). Així neixen els «cristians pel socialisme», la «teologia de l’alliberament», el «cristiano-marxisme», etc

El fet és que al haver-hi persones que s’autodefineixen com a «cristians d’esquerres», es creen greus crisis ideològiques (volgudes o provocades?) dins dels partits de l’esquerra clàssica.

I què fan quan entren en contradicció les idees i els dogmes? Normalment la solució que troben és declarar que no pot haver-hi contradicció, i emparant-se en que el dogma és una veritat immutable i bona per definició, no pot estar en contradicció amb res que també sigui bo. Si la posició d’esquerres no quadra, el que cal fer és modificar-la de forma que quedi bé, ja que és la part variable (?) donat que no és un dogma.

Encara és més difícil esbrinar què és ser d’esquerres. D’entrada cal esmentar que la raó forma part de l'essència del progressisme d’esquerres —element contradictori amb els dogmes— en un món racional i racionalista en el que tot el que no és discutible i criticable no hi té cabuda. També l’igualitarisme i la democràcia assembleària son trets identitaris de les posicions d’esquerres. A les religions occidentals la jerarquia i l’autoritarisme son les normes habituals.

Avui veiem que als partits hereus de l’esquerra clàssica hi ha minories de bloqueig —de no més del 15%— que amenacen amb trencar el partit si no s’accepten els seus indiscutibles postulats de deixar que les religions segueixin mantenint la seva condició de privilegi; circumstància que —des del nostre punt de vista— és totalment contradictòria amb una posició d’esquerres. Tot i que alguns d’aquests ciutadans defensen sincerament i intel·lectualment la laïcitat.

Per tant, encara que —dit amb tot el respecte— sé que hi ha persones que —segurament de forma honesta— defensen la seva doble adscripció al cristianisme i a l’esquerra, a mi em sembla racionalment poc probable que de forma general això sigui possible.

Aquest article ha estat publicat a “La Directa”, el 14/05/2019