Entrevista a Albert Riba

Converses amb un ateu, lliurepensador i apòstata.

Per Angel Villazón, enginyer, doctor en direcció i administració d’empreses i escriptor. (véase la entrevista original en castellano, en: https://www.angelvillazon.com/articulos-pensamiento/entrevista-a-albert-riva-ateo-librepensador-apostata/#more-1173)

He quedat amb l’Albert Riba a la ciutat de Barcelona, per a fer una passejada per la Barceloneta, un dels barris mariners més populars i amb més carisma, carregat de màgia i història, i conversar amb ell de moltes qüestions de la vida.

L'espectacle de la sortida del sol al Mare Nostrum, a dos quarts de vuit del matí era magnífic i digne de veure. És el matí d'un dissabte de primavera, quan en clarejar el dia, el fred de la matinada encara es feia sentir.

Foto: Albert Riba

Mentre esperava, penso en l’Albert, un sociòleg que no exerceix com a tal, i que va treballar de funcionari a l'administració pública. Un ateu convençut.

El veig caminant pausadament cap a mi i m’hi acosto. El saludo afectuosament i ens posem a xerrar sobre les moltes coses que ocorren en aquesta ciutat. Després d'uns minuts de conversa sobre la política actual, em comenta que està molt embolicat perquè té massa xerrades i cursos.

Comencem a caminar cap al Maremàgnum, i em comenta que el camí polític que havia seguit en la vida va ser el sindicalisme estudiantil, quan tenia quinze anys. Després es va introduir de manera incipient en temes polítics i finalment es va dedicar al sindicalisme dins l'administració pública, en la qual va romandre durant vint anys. Malgrat tot, i sense haver d'amagar les seves idees, mai va estar a la presó.

Villazón: A part de l'Associació Ateus de Catalunya, lideres altres associacions a Espanya o a Europa?

Riba: Sí, impulso la Unió d'Ateus i Lliurepensadors. Estic en el directori de l'Associació Internacional del Lliure Pensament per la meva qualitat de fundador.

Villazón: Com vas arribar a l’ateisme?

Riba: Em vaig adonar que era ateu als 22 anys, quan estudiava sociologia a la universitat, coincidint amb el revulsiu que va suposar maig del 68 a França. En els debats a la universitat vaig decidir apostatar i defensar l'ateisme, comptant amb el suport de molts dels meus companys.

Villazón: Has experimentat el que alguns filòsofs en diuen “espiritualitat sense fe”?

Riba: No. Entenc que no. Tanmateix, espiritualitat és una paraula comodí, una paraula ambigua que no permet prendre posicions clarament.

Villazón: El fet de proclamar-te ateu va suposar que la religió es convertia en el tema fonamental de la teva vida?

Riba: No. El que succeeix és que la meva cultura és racionalista i la religió és un problema polític de primer ordre al qual cal combatre. Cal permetre que la gent s'alliberi d'alienacions, traumes i rondalles.

Fa trenta anys que soc soci d'Amnistia Internacional per lluitar pels Drets Humans. En totes aquestes causes he participat molt. He anat a centenars de manifestacions, tantes que no sabria dir quantes.

La meva filosofia de la vida —a més de ser racionalista i estar preocupat pels altres— és la del carpe diem, amb la seva enorme càrrega de dificultats i contradiccions.

Villazón: Aquest és un món terrible, Albert. Com es pot ser bo en un món com aquest?

Riba: Depèn de com es defineixi bo. És subjectiu, perquè la paraula no explica bé la realitat. Jo considero bo tot aquell que tracta de deixar el món millor del que el va trobar.

Villazón: Seguint amb la bondat, ¿existeix algun model històric de bondat manifesta que ens puguis il·lustrar?

Riba: La veritat és que no. Hauria de triar persones de poble que passen per la vida sense fer mal a ningú. Però quan coneixes a algú, sempre li trobes virtuts i defectes.

Villazón: Sents un anhel de santedat laica?

Riba: No. El que m’agradaria és que els pecats laics no es veiessin molt.

Villazón: Què pensaria de tu l'Església catòlica, Albert? 

Riba: Tinc bones relacions amb gent creient, però l'Església catòlica té moltes posicions i grups diferents. Tinc bona i mala relació amb la gent religiosa, però molt dolenta amb les autoritats religioses.

Villazón: Què opines de la trajectòria de l'Església al llarg dels segles, amb l’aniquilació dels càtars, amb la crema d'heretges, de científics, els nens castratis, i de molts i molts altres robatoris, violacions i barbaritats que ha fet l'Església?

Riba: No vull aprofundir en un tema que no aporta més que penes i indignació. Us recomano la lectura de la Historia Criminal del Cristianismo de Karlheinz Deschner, en nou toms. Un llibre en què l'autor demostra que les religions han fet molt de mal. Es pot fer el bé sent ateu o creient i es pot fer el mal sent ateu o creient. Però perquè una persona bona faci maldats ha de ser religiosa. Els nostres partits polítics són com moltes religions.

Villazón: Quina és la base de la moral? Creus que és subjectiva o objectiva?

Riba: La moral és objectiva. Però cal definir els elements que la componen. El significat de la paraula moral pot ser molt subjectiu.

Villazón: Entenc que tu ets ateu, Albert, i que no tots els ateus sou iguals. ¿Com definiries la teva pròpia cosmovisió? 

Riba: Em vaig convertir en ateu després de reflexionar molt; tant sobre les falsedats i fal·làcies del que m’havien ensenyat, com pels molts mals i situacions que en són responsables. Prefereixo ser ateu i poder viure en un món sense dogmes.

Villazón: Què opines del cristianisme en general i dels cristians en particular?

Riba: El cristianisme és una de les tres religions monoteistes que —com gairebé totes— es fraccionen. La cristiana té centenars de versions diferents: des de grups que podríem definir com a defensors del camí cap a una societat més igualitària i més justa, fins a grups clarament nazis, autoritaris i violents. El cristianisme ha promogut guerres intestines, amb resultat de milions de morts i amb les seqüeles que tots coneixem de les guerres.

Villazón: Richard Dawkins —gran científic i reconegut ateu—, diu que l'origen de l'univers ha de ser explicable, és a dir, sotmetre's a un esquema racional humà. Què en penses, Albert? 

Riba: Estic d'acord amb en Dawkins. Quan una pregunta no té resposta, no s’hi val inventar-se-la. La ciència acaba triomfant i donant la resposta adequada. Davant aquestes realitats les religions acostumen a canviar els seus plantejaments, fins i tot variant dogmes si és necessari.

Villazón: Per què en la realitat tot ha de ser mesurable, verificable, i sotmetre's al mètode científic?

Riba: Ara com ara, no tot és mesurable. D’ací a dos-cents anys tindrem altres fronteres.

Villazón: Dit d’una altra manera: creus que l’ésser humà té necessitat d’adquirir coneixement i de saber la veritat, donat que sense elles no pot subsistir, no pot avançar?

Riba: Les persones tenim la necessitat de saber de cert que el que se’ns diu sigui veritable; altrament seria una contradicció.

Villazón: Creus que l'univers té una raó, un propòsit? 

Riba: No tinc prou coneixements de física per a afirmar-ho. Tots desitgem que el nostre objectiu fos una realitat. Però això no és possible i, de moment, el millor és observar i analitzar.

Villazón: Què opines de la relació entre l'Església i el feixisme europeu, dels milions de morts que no es van evitar? 

Riba: Doncs que l'Església sempre ha estat al costat del poderós. Existeix la històrica aliança entre l'altar i l'espasa. Canviant segons convingui, es pot triar entre la gran oferta dels grups de pressió, de l'exèrcit, de la policia, del bipartidisme o de les grans empreses, etc. Hi ha una part de l'Església a la qual no el preocupa tenir relacions amb el feixisme. El Papa està demanant perdó pel què va passar al Canadà, tortures i barbaritats, però no ha demanat perdó per les barbaritats del franquisme.

Villazón: Què en penses de la pederàstia clerical?

Riba: És una barbaritat, un fenomen social prehistòric i entenem que no és correcte. És una situació que en l'època grega i romana era habitual i no era considerada delicte. En aquest moment caldria posar mitjans per evitar-ho i indemnitzar a les víctimes. Si l'Església retornés el que ha robat, no li quedaria res. Ha de reparar el mal que ha fet, demanar perdó i castigar als culpables.

Villazón: Però una cosa són les víctimes de la pederàstia i una altra cosa són els capellans col·laboradors, els bisbes i els cardenals…

Riba: La figura del col·laborador necessari té la mateixa responsabilitat penal que el pederasta.

Villazón: Quina hauria de ser la pena dels capellans per la pederàstia, després de destrossar la vida de molts nens?

Riba: No estic d'acord amb la pena de mort ni amb la de privació de llibertat eterna. Crec que la pena hauria de ser un any de presó per cada delicte de pederàstia. El poder que dona portar una sotana és intolerable, perquè les víctimes no poden defensar-se.

Villazón: Quina és la teva opinió dels casos d'abusos a menors després que van sortir a la llum molts anys després? 

Riba: És normal. La por que infonen a les criatures és enorme. Ho coneixen les sectes i les religions. Després dels traumes que causen aquestes organitzacions cal ajudar a les víctimes a desprogramar-se.

Foto: Sortida de Sol a Barcelona

Villazón: En els últims anys, han adquirit rellevància els casos d'Irlanda, els Estats Units, Alemanya i Xile, on les autoritats han trobat culpables a sacerdots de milers d'acusacions de pederàstia. A Espanya —donada la força del lobby catòlic— la seva denúncia i aclariment és molt més lenta. ¿Què en penses de tot això? 

Riba: Doncs que el lobby catòlic ha creat i mantingut a grups ultres radicals que han aconseguit introduir adeptes en la judicatura. Hi ha jutges que dicten sentències insostenibles.

Villazón: En la memòria històrica d'Espanya, sembla que s'estan trobant moltes fosses d'afusellats. ¿Què penses? 

Riba: Tot el que es va fer durant el franquisme va ser amb la benedicció d'institucions com l'Església, l'exèrcit, la policia o les grans empreses, malgrat que no totes les persones que van formar part d'aquestes organitzacions serien igual de responsables.

Villazón: Què en penses de la relació entre l'Església i el franquisme? 

Riba: Franco va treure’n profit de la relació amb l'Església, i l'Església en va treure benefici de la seva relació amb Franco. Ambdós es van fer milionaris i es van fer amos de l'educació.

Villazón: Què opines de l'apostasia a Espanya, per a aquell 40% dels ciutadans que no creu en Déu? 

Riba: L'apostasia no és dir a l’església, “que m'esborrin”. Apostatar és abandonar una fe. És un acte personal i íntim per al qual no es necessita permís o aquiescència de res ni de ningú. Durant el franquisme es va fer servir per dificultar els matrimonis civils, el que ens va abocar a la situació actual, amb un bon embolic.

Villazón: Quin consell o comentari donaries a persones que no creuen en Déu? 

Riba: Primer que es formessin en el racionalisme i les llibertats de pensament i consciència. Poden fer-ho posant-se en contacte amb les associacions d'ateus existents. I si s'animen, que participin en les activitats impulsades per aquestes organitzacions.