Moral, Política i Ateisme

La cosmovisió religiosa en la moral i la política. Resposta Atea.

L’ateisme i la moral no haurien de tenir cap connexió. Que l’Univers existeixi sense que cap ens sobrenatural actuï en ell no hauria de tenir cap relació ni conseqüències sobre les normes morals de conducta de les societats humanes.

La incursió de l’ateisme en aspectes morals apareix com a resposta a les confessions religioses que pretenen parlar en nom de déu o els déus o dels ens sobrenaturals que afirmen que existeixen. La qüestió que l’ateisme ha d’afrontar és que les organitzacions religioses volen imposar a la resta dels humans unes concepcions morals suposadament procedents del més enllà.
    Aquestes lleis morals, que els creients qualifiquen de naturals o divines i que els déus ens obliguen a complir a tots, inclosa la resta de la societat no religiosa, van en contra del sentir general dels temps. Són lleis morals confessionals que van contra drets i llibertats humanes, contra opcions democràtiques, són cotilles morals que menyspreen els arguments científics o racionals i que es volen imposar per la força de la seva fe i del poder que els donen molts governs.
    La igualtat de gènere; el divorci; Salut i medicina, transfusions de sang; el control de la natalitat, el dret a l’anticoncepció o l’avortament; el dret a una mort digna; els drets LGBT, etc., són opcions que hem de defensar davant les limitacions d’unes normes que ens volen imposar institucions màgic-religioses carregades de superstició i autoritarisme amb voluntat de domini sobre tota la societat.

D'igual manera no hauria d’influir en les organitzacions i formes polítiques de les societats que no hi hagi cap creador ni ens superiors ni sobrenaturals ni espirituals, més enllà o separat de l’Univers que interfereixin en les nostres vides. És a dir, l’afirmació atea és, en principi, apolítica.

    Desgraciadament però, quan les formes de domini en les societats són més despòtiques i autoritàries, inhumanes i violentes, instal·lades per vessament de molta sang, el poder polític es justifica per designis divins inqüestionables i estableix fortes aliances amb el poder religiós. És el cas de “Francisco Franco, Caudillo de España por la gracia de Dios”, com posava en les seves monedes; la dictadura nacional catòlica que el 1939 es va instaurar darrere una cruenta guerra civil iniciada per l’aliança d’exèrcit, forces conservadores i església catòlica el 1936. És el cas de l’actual aliança de la Rússia de Putin amb l’església ortodoxa i en conseqüència amb greus delictes de blasfèmia tipificats en les seves lleis. El cas dels països àrabs, veritables dictadures medievals confessionals islàmiques, etc.
    Aquesta aliança entre els poders polítics i religiosos obliga a una resposta atea en defensa de la llibertat de consciència i dels drets humans, per la separació entre els poders públics i les confessions religioses.
    Queda clar doncs que l’ateisme en principi no hauria de tenir cap relació amb les opcions morals o polítiques dels éssers humans, socialment o individual. Però les concepcions teistes sí que estableixen que les seves creences i cosmovisió tenen una relació directa amb les normes morals i formes polítiques humanes. Les confessions religioses malden per influir en la vida social mitjançant la moral "transmesa pels déus" i la política associada al seu "poder en la terra".
    En conclusió, les confessions religioses s’apropien d’un paper mediador entre les deïtats i la resta dels humans per així dominar les conductes personals i els poders polítics i socials sota ideologies màgic-religioses arbitràries i despòtiques. És per això que l’ateisme, davant aquests abusos es troba obligat a prendre partit i lluitar en l’arena de la moral i la política.

Francesc Aguilar i Domenjó
Juliol 2018