Rosa Regàs
Membre del Grup de Pensament Laic, integrat també per Nazanín Armanian, Enrique J. Díez Gutiérrez, María José Fariñas Dulce, Pedro López López, Javier Sádaba Garay i Waleed Saleh Alkhalifa
Original en castellano: http://blogs.publico.es/dominiopublico/25901/fundamentalismo-y-laicismo/
Tots sabem que —segons qui escrigui la història— els conceptes de bondat i maldat, saviesa i ignorància, terrorisme i lluita per la llibertat, adquireixen tons diferents dels que conformen la nostra particular moral quotidiana. Com si nosaltres no fóssim capaços de comprendre el que els grans de la terra parlen o com si hi hagués un ordre superior que es regís per lleis morals diferents de les nostres. I de la mateixa manera que sabem que la història l'escriuen els vencedors, no ens estranya que els que tenen el poder adjudiquin —als moviments que se'ls oposen— qualificatius que estan d'acord amb la versió que volen que el món tingui dels seus mandats i de les seves guerres, fins i tot abans que els savis es posin a escriure la història. El llenguatge no és mai innocent.
Hem vist definir el malestar dels pobles adjudicant objectius que no sempre es corresponen amb els fets. Cadascú, un cop al poder, i amo dels exèrcits i de les destinacions dels homes, vol ser a més l'amo absolut de les consciències i s'atorga el qualificatiu de «lluitador per la llibertat», encara que estigui massacrant i destruint als que se li oposen o li impedeixen assolir els seus objectius.
De fet, i gairebé sense adonar-nos, acceptem les definicions que ens imposa el bàndol al qual pertanyem, sigui perquè no tenim ja sentit crític, sigui perquè mai ho fem servir amb el que és nostre. I si capitalisme s'oposava a comunisme, protestants a catòlics, colonitzadors a colonitzats, defensors de la cultura i la religió a salvatges —com ens van ensenyar a l'escola en els temps ominosos de la dictadura i abans encara—, avui se'ns imposa una visió del món segons la qual hi ha dos bàndols irreductibles: terroristes i defensors de la democràcia i la llibertat; encara que poc ens costaria comprendre que tan terroristes són els d'un bàndol com els de l'altre. Però ens han ensenyat a jutjar els conflictes i les diferències usant diferents vares de mesurar pel que és nostre i per les coses dels altres, motiu pel qual ens neguem a veure com va començar la lluita, qui va provocar la primera envestida, i quin va ser el desenvolupament d'aquells passos inicials, limitant-nos a jutjar un esdeveniment recent com si estigués desproveït d'història. ¿És que durant els terribles atemptats terroristes perpetrats per àrabs nascuts en el seu territori, que va patir, per exemple, França fa ben poc, alguna vegada es va parlar dels bombardejos francesos d'un, dos, tres o cinc anys abans contra la població siriana i la d'altres països de l'Orient Mitjà d'on eren oriünds els terroristes? Per no citar la macabra història colonial francesa envers aquells territoris a mitjans del segle passat, o la humiliació que van provocar les creuades empreses per la França dels Capeto i el Sacre Imperi Romà durant dos segles de la més fosca Edat Mitjana, viva encara en el cor dels sirians que la van viure com l'inici d'un intent per part de França de ser sotmesos a Occident i que segueix vigent avui. No, tot just un sospir en l'explicació de l'odi profund i irracional que mou a tants nascuts a Europa d'origen àrab, gairebé tirant en cara que, tot i haver-se'ls permès a ells o als seus pares viure en les condicions que viuen als barris marginats de totes les ciutats del país, retornin amb el seu desagraïment, el seu odi i la seva violència els beneficis rebuts. I és cert, però també és cert el contrari, a França i en qualsevol segment d'història violenta de qualsevol país del món que ens aturem a estudiar: tots en major o menor mesura som responsables del terrorisme, nosaltres, i tots els pobles del món ,
Recordo encara els temps en què parlàvem de l'enfrontament nord i sud, termes oblidats com si de veritat la tan glossada globalització hagués acabat per sempre amb la diferència entre pobres i rics, o almenys suposés la possibilitat que de mica en mica s'anés acabant amb ella, com si la paraula amb què la anomenem i el concepte que conté poguessin esgrimir davant els que acusen el neoliberalisme més salvatge d'haver envaït el món i haver arrasat l'esperança de trobar una altra forma de progrés que no es fes a costa de la pobresa del 80% de la humanitat.
Avui tots els enfrontaments anteriors, dretes i esquerres, pobres i rics, catòlics i protestants, conservadors i progressistes, fins i tot nacionalistes de la perifèria i del centre, i tants d'altres, semblen haver-se diluït davant l'explicació definitiva que se'ns ha imposat:
el que passa en aquest món que vivim, el que ha d'unir-nos davant del perill que ens amenaça, és que ens trobem davant d'una guerra de cultures, de civilitzacions.
No obstant això, per poc que ens dediquem a veure la realitat que ens envolta, ens adonarem que el veritable enfrontament no està en les cultures ni en les civilitzacions, sinó entre els que defensen un fonamentalisme sense fissures i els laïcistes. I entenem per fonamentalistes als que se senten executors de la voluntat d'un déu totpoderós i magnànim —diuen— que no té per què explicar ni justificar el que nosaltres, pobres mortals, no entenem, i no tan sols es neguen a formar part d'un bloc homogeni, sinó que —com bons fonamentalistes— no admeten competència i veuen els altres fonamentalistes com a representants d'altres cultures de bàrbars sotmesos a una idea falsa del seu mateix déu, fins i tot un altre déu, que no només no és el veritable, sinó que ni tan sols existeix, la idea del qual viu empesa per un monstruós ardit per tal de crear una societat falsa, cruel i sinistra, contrària a la
veritable cultura, a la tradició i a la civilització, que només mereix el càstig i la desaparició. Perquè el fonamentalista està convençut —o actua com si ho estigués— que els altres déus són còpies burdes i sacrílegues de l'ésser suprem que ell adora, obeeix i defensa, l'únic que engrandeix al seu poble i li dóna la força, el coratge i la justificació per sotmetre o destruir als que obeeixen als falsos déus.
Bush comptava amb el suport de la Coalició Cristiana, un moviment nacional que no només estava contra l'avortament i els homosexuals, sinó que es va pronunciar respecte a l'huracà de Nova Orleans com un «càstig de Déu». I que al so de l'eslògan «hem de rescatar la nostra república de mans dels ateus» i amb el patrocini del president, va commoure les consciències americanes que li donarien la victòria. ¿És que Bush no parlava d'una guerra —d'acord amb el mandat de Déu— contra els infidels? ¿No deia que calia obeir Déu, que està amb la nació nord-americana? ¿I no va declarar també Blair —el seu aliat en la guerra de l'Iraq— que es va sumar a la invasió per obeir els designis de Déu i que per tant només Déu el podria jutjar?
Ben mirat, no són diferents dels fonamentalistes musulmans que en nom d'Al·là dicten fàtues contra els infidels i necessiten màrtirs per combatre la decadència d'Occident, qualificant de Satanàs a Bush de la mateixa manera que Bush els va qualificar a ells com a «eix del mal».
Avui Bush ja no compta, però sí els que defensen el que ell defensava i, a més, amb el mateix entusiasme i la mateixa manera d'atacar al contrari, que converteixen en la justificació de la cinquena o sisena guerra que emprenen en un mateix any, amb la mà al cor i la ment en l'Altíssim que els empara.
¿Qui —d'entre els que dubten de les informacions que mitjançant la nostra premsa ens arriben de les agències de notícies nord-americanes— no entén que això mateix es dirimeix en l'absurda, sinistra i mal anomenada guerra civil de Síria? ¿És que passem per alt que la guerra i la defensa dels terroristes per part de l'Aràbia Saudita, Israel i els occidentals, en la defensa dels igualment mal anomenats lluitadors per la llibertat que acaben convertint-se en grupuscles terroristes, no té en compte que el seu afany prioritari és convertir la societat multiconfessional siriana en una altra rendida a cegues a un únic Déu —Al·là en aquest cas— que ho sap tot i ho exigeix tot? Efectivament, així han acabat en mans i al servei de fonamentalistes molt més preparats i poderosos. La multi-confessionalitat en la qual cada religió, sigui quin sigui el seu nombre de fidels, i sigui quin sigui el paradís que els espera —encara que no els n'esperi cap—, amb les seves diferents formes d'entendre el delicte i la convivència, té els mateixos drets i privilegis que les altres, és una forma de laïcisme que es contraposa al fonamentalisme, és a dir a la defensa del poder total dels nostres déus monoteistes sigui quin sigui el nom i aspecte amb què ho revesteixen els que porten segles imposant la seva doctrina per tots els mitjans al seu abast.
Dues concepcions que expliquen el món a través de la divinitat en mans del poder que munta guerres i invasions en nom d'un Déu que és amb ells, exigint-los comportaments que prescindeixen dels drets civils, dels drets humans, per als que no compten els valors universals i laics, de justícia, llibertat i igualtat.
Així és el fonamentalisme: anteposa les creences a les idees, i el que avui estem vivint en les seves diferents versions és l'intent per part dels que tenen el poder d'imposar al món un déu guerrer i totpoderós al qual cal obeir, encara que ens exigeixi matar el nostre fill per demostrar fidelitat, i en nom del qual efectivament vam matar, torturem, destruïm i espoliem el planeta, els països i els seus ciutadans, siguin fidels d'un altre déu o tinguin la consciència lliure d'opressions celestials. No importa quin sigui el déu triat ni com vagi disfressat ni de què: al poder qualsevol déu li serveix sempre que tingui armes capaces de sotmetre a homes i dones amb promeses o amenaces que exigeixin obediència i creïn addicció. Sempre despietat i tan eteri i imaginatiu com un déu virtual o tan material i tangible com el poderós déu del benefici, per exemple, de la cega especulació i del ferotge consumisme que ens converteix en voraços monstres i que al seu servei mantenim en la misèria a més de mig món mentre destruïm a consciència la terra, els mars i l'aire que respirem.
