Les immatriculacions de l'església

Publicat en castellà a COORDINADORA RECUPERANDO

Manuel Girona

Per Manuel Girona

El Parlament ha de prendre mesures legislatives per recuperar allò que l'Església ha immatriculat amb l'única prova de la certificació del bisbe.

Immatricular, segons el diccionari, és «inscriure per primera vegada un bé immoble al Registre de la Propietat». Es tracta, doncs, d'anar al Registre de la Propietat perquè posin al teu nom un immoble que mai abans no ha pertangut a ningú. Sembla impossible que encara hi hagi béns que no siguin de ningú, que siguin públics, de tots. Però n'hi ha.

Per descomptat que el Sr. Registrador, abans de registrar-ho al teu nom et demanarà que demostris que ho pots fer i que en tens proves.

Tot i això, ja des del Concordat que va signar l'Església amb l'Estat Espanyol el 1851 es va acceptar que l'Església no necessitava demostrar res, que n'hi havia prou que el bisbe de la diòcesi firmés un paper dient que això era seu perquè el Registrador ho acceptés .

A la Reforma de la Llei Hipotecària de 1944 es va tornar a incloure aquest poder dels bisbes i així va estar fins a 1998, malgrat i que la Constitució de 1978, en l'art. 132-1 diu que els béns de domini públic són inalienables, imprescriptibles i inembargables .

És a dir, que l'Església ha pogut —i ho ha fet— apuntar-se a favor seu al Registre de la Propietat un bé immoble de domini públic, només amb el certificat del Bisbe dient que és seu, des del 1851 fins al 1998. Gairebé 150 anys utilitzant aquest poder de manera totalment incontrolada per cap altre poder de l'Estat.

La cosa encara empitjoraria el 1998 quan J.M. Aznar va tornar a canviar la Llei Hipotecària per autoritzar que l'Església també pogués incloure amb un certificat del bisbe les esglésies, catedrals, ermites i tots els béns de culte. Cal aclarir que mai, ni en ple franquisme l'església havia pogut immatricular temples, catedrals etc. perquè eren clarament de propietat pública.

La reforma d'Aznar va estar vigent fins al 2015 quan M. Rajoy —reformant novament la Llei Hipotecària— va anul·lar el que Aznar havia fet. Rajoy, com a registrador de la propietat, no va actuar contra Aznar (en aquell moment el seu cap) perquè li semblés just. Va haver de ser el Tribunal Europeu de Drets Humans el que sentenciés que això no es podia fer, posant una multa de 600.000 € a Espanya per haver actuat així amb els béns públics. Ara ja no es poden immatricular llocs de culte.

Però en els 17 anys que van del 1998 al 2015, l'Església ja havia aconseguit 35.000 béns immobles més. I ara la signatura del bisbe havia pogut immatricular —dir que eren seves— les grans catedrals, els temples, les ermites, les capelles etc. I com sempre, ningú no se'n va assabentar. L'escàndol va esclatar quan es va saber que la mesquita de Còrdova se l'havia apropiat l'Església amb un certificat del bisbe que així ho deia.

El Parlament va obligar el Govern a informar sobre l'abast d'aquesta immatriculació massiva. Així es va comprovar que s'havien immatriculat 34.961 béns, 20.014 dels quals eren llocs de culte i 14.947 terrenys, habitatges, locals comercials, cementiris, calvaris i fins i tot unes muralles romanes de la ciutat mallorquina d'Artà.

Això s'ha immatriculat entre el 1998 i el 2015. Com és de suposar amb tota lògica, si s'hi inclouen els fets en els 150 anys no revisats, la xifra serà inimaginable.

Crec que això no pot quedar així. El Parlament ha de prendre mesures legislatives per recuperar allò que l'Església ha immatriculat amb l'única prova de la certificació del bisbe. Per descomptat que en cap moment no ens hem referit a aquelles propietats que l'església posseeix perquè les ha adquirit i que podrà demostrar, ni a aquelles altres que ha rebut per donació o herència. Aquestes també són milers que converteixen l'Església en el terratinent més gran d'Espanya. Ni marqueses ni duquesses o similars se'l poden comparar.