Mantenir els Acords del concordat de 1979, només és qüestió de voluntat política
Aquest article ha estat publicat i traduït (amb permís) de l'original en castellà:
https://laicismo.org/mantener-los-acuerdos-concordatarios-de-1979-solo-es-cuestion-de-voluntad-politica/230357
Autor: Francisco Delgado Ruiz
Membre del Grup de Pensament Laic, integrat a més per: Nazanín Armanian, Enrique J. Díez Gutiérrez, Pedro López López, Rosa Regàs Pagés, Javier Sádaba Garay i Waleed Saleh Alkhalifa i Ana María Vacas Rodríguez
Al llarg de més quatre dècades, cap dels governs conservadors o progressistes que hi ha hagut, ha mostrat cap interès a denunciar i derogar —ni tan sols a renegociar— aquests acords amb el Vaticà, de gener de 1979 . Tampoc en el Pacte de governança de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos de principis de 2020 hi figura cap referència a això, tot i que —tan al PSOE com en la majoria dels partits i grups que formen part de la coalició d'UP— hi ha moltes i molt variades referències a resolucions internes, en programes electorals i en declaracions públiques d'alguns dels seus líders, de manera més o menys expressa, anunciant la derogació d'aquests acords. És clar... en campanya electoral.
A més, en una recent proposició no de Llei votada el 18 de febrer de 2018 pels partits —llavors a l'oposició i que ara formen govern o l'han recolzat en seu parlamentària— s'instava al govern a denunciar i derogar aquests acords. Però la tossuda realitat és que, quan s'inicia la tercera dècada del segle XXI, no hi ha voluntat política (real) per fer-ho.
Mentrestant, des de Moncloa —concretament des de la vicepresidència primera— s'estan duent a terme preocupants i opaques reunions (el seu contingut no transcendeix) amb la Conferència Episcopal i amb El Vaticà, i l'actual president de Govern ha visitat oficialment el cap de l'Església Catòlica. Tot això s'assembla bastant a les converses que durant la presidència de Zapatero (PSOE) va portar la vicepresidenta Mª Teresa Fernández de la Vega i que van acabar atorgant-los-hi encara més grans privilegis, sobretot amb la pujada del percentatge assignat de l'IRPF, en una mena de fals intercanvi.
Per substituir el Concordat de 1953, l'Estat espanyol va signar amb la Santa Seu cinc Acords, un al 1976 (referent al plàcet previ del Govern per als nomenaments eclesiàstics) i quatre el 1979, dies després d'aprovada la Constitució, concretament el 3 de gener, és a dir, fa 42 anys.
Aquests acords es refereixen a Assumptes Jurídics, Ensenyament i Afers Culturals, qüestions relacionades amb les Forces Armades i, finalment, Assumptes Econòmics. Els antecedents els tenim en el Concordat isabelí de 1851 i el nacional catòlic de 1953; per cert, aquest últim encara, de fet, no derogat tècnicament i políticament, en la seva totalitat. Cal deixar-ho molt clar: l'estàndard ideològic d'aquests Acords del 79 són els dos concordats, salvant la realitat social i política i el context històric.
Diversos juristes coincideixen en afirmar que aquests Acords trenquen el principi constitucional de no confessionalitat de l'Estat; suposen una greu ingerència política en assumptes interns, concedeixen enormes privilegis tributaris en matèria d'Ensenyament i pel que fa al patrimoni artístic i, fins i tot, s'immisceixen en assumptes de Defensa i de les forces armades.
La Constitució de 1978, fins i tot en la seva calculada ambigüitat de l'article 16.3, no obliga a aquests Acords. És més, tot i que en el seu dia fossin votats en el Congrés i el Senat, no s'haurien de considerar com acords internacionals, segons la Convenció de Viena de 1969. Per tant, no haurien de considerar-se com a tals segons figura en la Constitució de 1978. I si, a més, contradiuen clarament el nostre ordenament jurídic en alguns dels apartats, serien nuls de ple dret i, per tant, no vàlids. A més a més, segons l'article 93 de la Constitució, l'Estat no pot alienar, ni transferir a una organització o institució internacional competències derivades de la Constitució, excepte a través d'una llei orgànica —fet que no s'ha produït. En resum: són una ficció d'Acords que es mantenen únicament per voluntat i interessos polítics.
Però deixem la qüestió jurídica per la seva complexitat i que, en últim cas, qui hauria d'intervenir és el Tribunal Constitucional. Per això hi hauria diverses vies a posar en marxa, fins i tot des del propi Parlament i, fins i tot, a iniciativa pròpia. Però, al meu entendre, per ara és millor deixar al marge d'aquest assumpte al TC, ja que estem davant d'una qüestió de calat i voluntat política. Per exemple, en aquest moment al Congrés hi ha 179 diputats i diputades que podrien revocar (sense problemes) aquests acords; és a dir, són majoria suficient i representen a grups i partits que en els seus programes en algun moment s'han compromès a fer-ho. Tampoc, al seu dia, ho van fer les majories absolutes del PSOE.
Aquests Acords comprometen el Sistema Educatiu greument, pel fet d'interferir en l'organització escolar, el currículum i la llibertat de consciència de l'alumnat —segregat per motius ideològics—, i a més permeten el proselitisme ideològic en espais públics, per al qual l'Estat finança a milers de delegats diocesans (persones que designen els bisbes, per a impartir catecisme). A més, obliga a l'Estat a finançar els seminaris i els estudis religiosos; un fet vergonyant.
Per si era poc, i al marge dels Acords, llei d'educació rere llei d'educació, govern rere govern, des de la LODE de 1986 fins a l'última LOMLOE (2020), ambdues projectes de PSOE, mantenen uns concerts de finançament total amb escoles catòliques amb ideari propi, en detriment de la Xarxa Pública... L'Estat central i les comunitats autònomes ajuden, de diverses maneres, a fundacions d'universitats privades catòliques i a la formació professional, una gran part en mans de l'Església.
D'altra banda, tot i que durant la seva signatura l'Església es va comprometre a autofinançar-se (figura en els Acords 4.II.5), han passat 42 anys i no només no ha deixat de finançar-se via IRPF (que indirectament ens prenen a tota la ciutadania), sinó que l'Estat ha augmentat aquest finançament per pagar els sous i seguretat social dels capellans i altres prelats, fer proselitisme religiós, finançar mitjans de comunicació propis, mantenir les diòcesis, etc. etc. Aquesta deriva política de finançament per part de l'Estat a l'Església Catòlica prové de la filosofia del Concordat de 1851.
A més, l'Església catòlica, com a conseqüència d'aquests acords, està exempta de multitud d'impostos, exempció complementada per altres lleis que la privilegien directament i indirectament, com són la Llei d'Hisendes Locals, la de Fundacions, lleis de sòl autonòmiques, plans d'ordenació urbana, etc. etc.
La qüestió de l'enorme patrimoni cultural arquitectònic i sumptuari, obres d'art, joies, etc. en mans de l'Església és un escàndol, ja que, de forma generalitzada, conserva i restaura l'Estat, però qui gestiona (i consegüentment) es lucra és l'Església, que actua de propietària. I això passa més enllà de les propietats usurpades a l'Estat i a particulars, via "immatriculacions", aproximadament uns cent mil béns rústics i urbans, des de 1946. Qüestió aquesta que res té a veure amb els Acords i que segueix estancada.
La vicepresidenta del Govern ha anunciat recentment la possibilitat de dur al Parlament un projecte de llei de llibertat de consciència i llibertat religiosa. Amb la consegüent derogació de l'obsoleta llei de llibertat religiosa de 1980. Però compte! ... les organitzacions laïcistes venim demandant, des de fa anys, una llei de llibertat de consciència en tota la seva dimensió (no religiosa), perquè les conviccions són plurals i n'hi ha de religioses i de no religioses. Primera fal·làcia de Govern. Però és que —a més— aquesta llei estarà, si és el cas, molt... molt contaminada per aquests Acords del 79, mentre no es deroguin. També pels acords signats amb diferents confessions religioses el 1992 (esglésies evangèliques, comunitats jueves i Comissió Islàmica d'Espanya). Perquè el que pretén l'actual Govern és vendre'ns "gat per llebre" és a dir "col·locar-nos" una llei multi-confessional i no una llei de llibertat de consciència a l'altura d'una societat, l'espanyola, altament secularitzada, que marqui les pautes d'un Estat no confessional, és a dir, la separació real entre l'Estat i les religions.
Aquests Acords condueixen inexorablement al manteniment de privilegis, davant de l'Estat i el conjunt de la societat, per part d'una poderosa corporació catòlica tutelada per una ficció d'Estat (El Vaticà-Santa Seu). En suma, mentre el Concordat del 79 no es derogui s'està posant la sobirania legislativa de l'Estat en perill, com diu el professor i jurista Dionisio Llamazares: "ni més ni menys, que en drets fonamentals". Posa en risc els nostres drets sobirans per cedir-los a una entitat religiosa que, a més, fa campanya permanent en contra de lleis sobiranes del nostre Estat: Avortament, Eutanàsia, escola pública, diversitat de gènere, models de família, etc. etc. Uns fets realment vergonyosos. El que no entenc és com els dirigents polítics "no els cau la cara de vergonya", sobretot als que s'auto-anomenen progressistes, socialdemòcrates, liberals o d'esquerres.
És clar que la Santa Seu té signats acords amb altres estats, regions, etc. del Planeta (a banda que no són massa)... Però revisats, no n'hi ha cap —ni l'italià, el polonès, el portuguès... per exemple— que sigui tan onerós com el del 79 amb l'Estat espanyol... Ja va sent hora de situar-nos en la legalitat!
A això cal afegir —i al marge del Concordat— el poder que la corporació catòlica manté no només en l'àmbit de l'Ensenyament, també en els serveis socials i a través de la indústria de la caritat (i cada vegada més), en la Sanitat, en la recollida de residus ... en les forces armades ... o en celebracions locals (patronals) ... Per exemple, aquest any 2021 es celebra un altre any Jacobeu. Doncs aquí hi ha les altes autoritats de l'Estat, des de fa uns dies, "rendint homenatge" a una farsa (tot i respectable per als creients) convertida en oficial i, amb això, vulnerant la laïcitat de les institucions de l'Estat.
Tornant a l'inici d'aquest article, el Concordat de 1979 el tindrem vigent per expressa voluntat política i com s'observa, governi, qui governi.