Simposi de Marsella sobre “La laicitat i el règim dels cults en institucions locals a Europa”

La situació i el finançament de les religions a Catalunya

Intervenció d'Albert Riba (Catalunya), president d’Ateus de Catalunya i de la Unión de Ateos y Librepensadores, portaveu de l’AILP (Asociación Internacional del Libre Pensamiento)

Primera part. Les dades i les seves conseqüències

És prou difícil parlar d’un tema que les autoritats civils i religioses volen mantenir en un discret secretisme per tal que no es vegin les vergonyes.

El registre de religions espanyol admet que una religió com la catòlica registri més de 3.000 apunts, amb l'argúcia que cada organisme —parròquia, bisbat congregació, associació, escola, etc.— ho faci amb independència (i poble a poble si vol), i ho justifiqui dient que no hi ha una estructura jeràrquica i que cada registre correspon a una entitat diferent i independent.

No hi ha dades precises sobre el nombre de religions establertes a Catalunya. Podem estimar que són unes 60 les que disposen de centres de culte, i unes 250 més que no en disposen o que ho fan dissimuladament en cases particulars o en altres llocs públics o privats.

Les enquestes del CIS, organisme d'àmbit espanyol, tampoc són de fiar en aquest tema donat que les preguntes poden ser esbiaixades o guiar una resposta. Tampoc ens podem fiar del nom de les coses analitzades, doncs —segons el cas— barregen conceptes com ateu i agnòstic o els presenten per separat. Un darrer aspecte a senyalar és que les estadístiques estatals, tot i que cada any es publica una petita anàlisi sobre dues o tres preguntes, de fet, l'últim recull ampli de dades sobre religiositat és de l’any 2008.

Tampoc les estadístiques del CEO, organisme d’àmbit català, estan actualitzades, completes i estandarditzades. Coneixem que hi ha el compromís de fer un estudi complet el 2020.

Totes aquestes reserves ens han portat a donar una fiabilitat a les dades d’entre un 90 i un 95 %, però pensem que tot i això les dades són molt interessants i les tendències son perfectament identificables.

Al baròmetre de juny del 2019 del CIS (tot Espanya) Mostra: tot l’estat (amb Ceuta i Melilla) / Població espanyola / ambdós sexes / 18 i més anys, a la pregunta:

Com es defineix vostè en matèria religiosa?

22,5% Catòlic/a practicant
46,4% Catòlic/a no practicant
  2,8% Creient d’un altre religió
  7,6% Agnòstic/a
  8,2% Indiferent, no creient
  11,3% Ateu/a
  1,1% No contesta
(Mostra: 2.974)

Aquest resultat es podria presentar com:

25,3% Creients de totes les religions
    22,5% Catòlic practicant
      2,8% Creient d’altres religions

73,5% No creients
    46,4% Catòlic sociològic
      7,6% Agnòstic
      8,2% Indiferent, no creient
      11,3% Ateu/a
1,1% No contesta
(Mostra: 2974)

Tampoc aquesta darrera presentació ens agrada, però serveix per veure clarament la imprecisió de les dades. Caldria separar els catòlics no creients entre catòlics sociològics i catòlics no practicants. També els indiferents i els no creients caldria separar-los. Tot i això, podem repartir els catòlics sociològics —o no practicants— al 50% entre creients i no creients, el que ens donaria:

48,3% Creients
50,6% No creients

Conclusió 1.- Cal que les autoritats espanyoles deixin de manipular les respostes amb preguntes ambivalents o poc clares.

Conclusió 2.- A Espanya, per molt que es vulgui disfressar, els no creients superen els creients.

Afegim les dades del CEO, Centre d’Estudis d’Opinió de Catalunya

Distribució de percentatge de creients per edat:

(Catolicisme, 58% del total):

de 16 a 24 anys: menys del 34,3%
de 25 a 34 anys: menys del 35,1%
de 35 a 49 anys: 56%
de 50 a 64 anys: 63,5%
de 65 i més: més del 87,1%

Consultats els avenços de les estadístiques estatals del CIS dels darrers dos anys, trobem unes dades que no es corresponen amb el tractament que rebem els ateus i els no creients al nostre país.

A la pregunta de com es defineixen, els espanyols contesten que:

67-69% Catòlics
25-27% Ateus i no creients
2,5-3% Creients en altres religions

Veiem clar que la segona opció —amb diferència— som els no creients, i mentre que a religions molt minoritàries se’ls ofereixen acords amb l’estat, subvencions, privilegis escolars, espais als mitjans públics com TVE i TV3, etc., als ateus no se'ns reconeix ni es desenvolupa una llei de llibertat de consciència que determini quins són els nostres drets en paral·lel als d’altres opcions.

Respecte a la pràctica religiosa, una gran majoria de creients no són practicants. Entre el 73 i el 75% no van quasi mai —o com a màxim algun cop l’any— a cultes religiosos, enfront d’entre el 24 i el 26% que hi van com a mínim algun cop al mes. Tenint en compte que el 3% de creients en altres religions són molt més complidors, els catòlics que compleixen amb l’obligació d’anar a missa queden clarament per sota de la quarta part del total. Si combinem els que es consideren catòlics amb els catòlics que no són practicants, ens trobem que el 50% de les persones són el que es considera «creients sociològics», mentre que els autèntics catòlics serien només un 15/16%. Si les circumstàncies històriques, d’escolarització, etc. fossin diferents, segurament encara serien menys.

Encara podríem embolicar més la troca analitzant la influència de l’edat en els resultats i veuríem que com més grans més religiositat i com més joves molta menys.

Si es pogués disposar de les dades per autonomies, ens adonaríem de les grans diferències que hi ha.

Disposem de dades de Catalunya, i si bé les preguntes i les alternatives de resposta no són homologables —cosa que dificulta l’anàlisi— s’hi poden veure les grans tendències, que són similars en l’evolució amb les espanyoles, tot i que el resultat és diferent que a Catalunya.

Trobem una diferència en l'auto-definició d'un 10% menys de catòlics i un 10% més d’ateus i no creients. Això ens porta a pensar que a la resta de l’estat hi ha unes gran diferències entre comunitats amb dades properes a les catalanes i moltes comunitats amb dades més proclius al catolicisme.

Si finalment analitzem les dades de Barcelona ciutat, on els que es consideren catòlics són un 47% i els no creients un 42%, tot amb l’element dinamitzador de l’edat, veiem que el «sorpasso» és un fet que començarà a donar-se aviat per localitats i territoris, però que costarà d’acabar.

Segona part. Les finances

La manca de transparència és una constant quan s'intenta investigar, encara que sigui superficialment, els comptes de l'església catòlica a Espanya. A més, la jerarquia eclesiàstica no utilitza criteris objectius, homogenis o veraços en les poques comptes que rendeix; es confonen termes, es barregen fonts, no s'aclareix el destí de les despeses. Per això tota investigació topa amb els inconvenients que tots vostès coneixen, tant pel que passa en els seus propis països, com pel què passa amb els comptes del Vaticà, territori amb un govern autoritari que no permet cap control públic de la seva economia.

Dic això per deixar clar que si aquest informe té alguna inexactitud no és per causa d'una voluntat «mentidera o demoníaca» com acostumen a retreure'ns, sinó pel propi obscurantisme de l'església. Reptem des d'aquí als portaveus del catolicisme a que —amb dades veraces i proves concretes— es contradiguin algunes de les afirmacions que fem.
Fonts de finançament de l'església catòlica:

• Directa:

L’aportació de l’estat a través de l'IRPF, per el clergat: 350 M€
L’aportació de l’estat a las ong's de la església: Inclòs en apartat anterior

• Sacerdots i seglars funcionaris: 50 M€:

Militars
Centres sanitaris
Presons
Altres centres administratius
Mestres de religió >600 M€

• Prestació de serveis

Ensenyament: Concerts escolars 4.700 M€(l’estat paga l’escolarització) i pagament perceptors del servei
Serveis sanitaris: Concerts 900 M€ + perceptors dels serveis, gestió de cementiris i venda de sepultures

• Manteniment d’immobles, monuments, centres de culte, museus, etc. 600 M€
• Subvencions directes a entitats religioses i d’assistència, i festes religioses 2.400 M€
• Exempció d’impostos ±2.000 €
• Rendes per venda i lloguer d’immobles (total immobles 110.000 propietats)
• Entrades a catedrals i monuments
• Col·lectes, almoines, llegats i herències
• Augment del patrimoni per la «Immatriculació» Ingressos financers
• Ingressos per negocis directes (editorials, mitjans de comunicació, etc.) i indirectes (inversió en accions de molts sectors productius), terres agrícoles, societats d’inversions de capital variable (SICAV) etc..
• Ingressos en total provinents de l’estat: >11.600 M€
• Reste d’ingressos: quantitat desconeguda. Les dades de què es disposa son escasses i no homologables entre les més de 40.000 entitats de l'església.

Fixem-nos ara en les finances de l'església catalana

A Catalunya hi ha 10 diòcesis:

Província eclesiàstica de Tarragona

• Arquebisbat de Tarragona 9,1 M€ - 12 conceptes
• Bisbat d'Urgell 4,3 M€ - 16 conceptes
• Bisbat de Girona 11,1 M€ - 12 conceptes
• Bisbat de Solsona 1,7 + 17,5 M€ - 44 conceptes
• Bisbat de Vic 14,0 M€ - 14 conceptes
• Bisbat de Lleida 3,5 M€ - 14 conceptes
• Bisbat de Tortosa 2,7 + 2,6 M€ - 4 conceptes

Província eclesiàstica de Barcelona

• Arquebisbat de Barcelona 16,7 M€ - 5 conceptes
• Bisbat de Terrassa 2,6 M€ - 6 conceptes
• Bisbat de Sant Feliu 3, M€ - 23 conceptes

Aquests comptes no son homogenis, en alguns casos inclouen la catedral i la cúria, en altres el seminari i lògicament en la totalitat dels casos els conceptes, de nombre tant variable, són indestriables.

Com ja hem dit, a Espanya hi ha 40.000 entitats de l'església catòlica. A cada bisbat n’hi pot haver entre 3.000 i 15.000. Sent molt benèvols, posem que la meitat estan inclosos als comptes dels bisbats, però no l’altre meitat, per tant un altre element de distorsió és que l'església no presenta balanços consolidats conjunts de totes les seves institucions.

Tampoc és possible homogeneïtzar les xifres; uns ja tenen els comptes del 2018 i d’altres només fins el 2015.

He intentat aprofundir en alguns pressupostos municipals, però no he trobat res clar ni concloent. S’emmascaren les subvencions més descarades a l'església amb subterfugis, i només amb accés als expedients administratius en podríem treure l’aigua clara.

Per obtenir resultats interessants ens caldria el treball d’un especialista en comptabilitat pressupostaria i poder comparar les dades dels bisbats amb els de les assignacions municipals: primer per saber si les dades coincideixen i després per saber a què diuen que s’han dedicat els diners.

Tot i això, farem un exercici de matemàtiques. Agafarem les comptes del bisbat de Solsona —que detalla més els conceptes— i sumarem per un costat els ingressos procedents de l’estat, per un altre costat els ingressos de «negocis» i finalment els de les almoines i donacions. Després obtindrem un percentatge.

No hi figuren les ampliacions de patrimoni per immatriculació, ni els sous de mestres, ni els concerts escolars, ni moltes altres despeses assumides per l’administració.

Tampoc hi figuren els ingressos per ensenyament privat ni per sanitat privada

Diòcesi de Solsona:

• Ingressos procedents de l’estat 64,7%
• Ingressos per negocis (lloguers, financers, serveis) 21,1%
• Aportacions fidels 14,1%

En total, les 10 diòcesi catalanes confessen uns ingressos de 72,2 M€

La Llei 19/2013, de 9 de desembre —de transparència d’accés a la informació pública i bon govern— que obliga les religions a presentar els comptes, no regula cap sistema eficaç de control ni cap normalització de les comptes.

Les dades per a aquesta xerrada han sortit de:

CIS, Centro de Investigaciones Sociológicas, àmbit estatal espanyol
CEO Centre d’Estudis d’Opinió, àmbit català
Portals de transparència de totes les diòcesi catalanes
Informe Ferrer i Guàrdia 2017
IGLESIA, S.A. de Ángel Munarriz, Ediciones Akal, S.A. 2019
Observatorio de la laicidad, Europa Laica

Regne d'Espanya: L'Església i l'Estat, assignatura pendent

Javier Pérez Royo

La versión original de este artículo en Castellano, puede encontrarse en: eldiario.es

L’esment de l'Església Catòlica en l'article 16 de la Constitució i els Acords amb la Santa Seu que es van publicar al BOE el 4 de gener de 1979 són una herència del règim del general Franco que encara gravita sobre la democràcia espanyola, com estem podent comprovar amb l'exhumació del dictador.

Res del que està passant amb l'exhumació del general Franco s'explica sense tornar al moment constituent. L'Església catòlica va aconseguir ser esmentada expressament en l'article 16 de la Constitució i va aconseguir negociar amb el Govern presidit per Adolfo Suárez uns Acords al llarg de l'any 78, és a dir, al mateix temps que s'estava fent la Constitució. El contingut d'aquests acords estava fixat abans que la Constitució es publiqués i entrés en vigor el dia 29 de desembre. Els Acords, però, es van publicar el 4 de gener de 1979. Són, per tant, uns Acords materialment preconstitucionals, però formalment postconstitucionals. L'Església sabia que aquests Acords no haguessin pogut ser negociats un cop la Constitució estigués en vigor i amb un govern constitucional. Però era important que la publicació dels Acords es fes després de l'entrada en vigor de la Constitució, perquè d'aquesta manera gaudien d'una presumpció de constitucionalitat molt més forta que la que haurien tingut d'haver-se publicat abans.

Amb aquests acords, l'Església va aconseguir conservar part de la situació de privilegi de la qual havia gaudit durant el règim del general Franco. L'Església espanyola, que havia estat una peça clau en la lluita contra la democràcia abans que s'iniciés la Guerra Civil, va continuar sent una peça encara més important durant la Guerra Civil i les dècades posteriors. Va entendre perfectament que no podria mantenir íntegrament la situació de privilegi que havia vingut gaudint des de 1936, però sí que va saber maniobrar per intentar conservar el més possible.

I ho ha aconseguit. No hi ha cap país europeu en què l'Església Catòlica, o qualsevol altra, ocupi una posició similar a la que té a Espanya. I en el que la contribució de l'Església resulti tan decisiva per a la mobilització política davant de qualsevol projecte progressista. En totes les manifestacions importants que ha convocat la dreta espanyola en general i el Partit Popular en particular, la participació de l'Església ha estat decisiva. Ho ha estat en les convocatòries en matèria d'ensenyament, en defensa de la religió com a assignatura obligatòria i en contra de la llei d'Educació per a la Ciutadania, contra la llei de l'avortament, contra el matrimoni de persones del mateix sexe i fins i tot contra la reforma l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

A l'Església Catòlica hi ha un record molt intens del reconeixement que va tenir pel règim del general Franco, sense el qual no hauria arribat a ocupar la posició que li va permetre participar en la Transició de la forma en què ho va fer i ocupar la posició que ara mateix ocupa. Per això no li ha repugnat que el dictador estigués enterrat a El Valle de los Caídos i no solament no ha mogut ni un dit per la seva exhumació, sinó que s'ha resistit de forma expressa o subreptícia a aquesta.

La conducta del prior de l'Abadia Del Valle de los Caídos no hagués estat, no ja possible, sinó ni tan sols imaginable, sense una Església Catòlica, que va ser durant molts anys una Església de «croada» i en la qual hi ha una part que es resisteix a deixar de ser-ho. És aquesta base eclesial amb una tradició enormement perllongada en la nostra història des de molt abans de la Guerra Civil, la que fa possible que sorgeixin figures tan pintoresques com les del prior, que s'atreveixin a fer-li un pols a la democràcia. Ell sap que hi ha molta complicitat amb la seva actitud. I no solament a VOX, sinó també al PP i Ciutadans.

L'Església Espanyola no ha estat per a la Constitució del 78 el que va ser per a la Constitució protodemocrática de 1869 o per a la Constitució democràtica de 1931. La radical incompatibilitat de l'Església amb la democràcia que es va donar en la nostra història anterior no s'ha produït amb la Constitució de 1978. Però això no vol dir que s'hagi produït una adhesió clara i inequívoca a la democràcia. L'Església catòlica no és un problema de la democràcia espanyola, però el lloc que hauria d'ocupar l'Església en la democràcia espanyola segueix sent una assignatura pendent.

La gestión del amedrentamiento en la Iglesia Católica

Amedrentar, meter miedo al pueblo, que los réditos que obtienen a lo largo de muchos años permite a un grupo pervivir en el pasado, en el presente, pero no en el futuro

Los intereses económicos que ha obtenido la iglesia católica acobardando a la gente no han sido en vano. Su patrimonio es tan grande, tan inmensamente grande, su capacidad de influencia es tan elevada, que cualquier persona un poco culta y algo imparcial no puede dejar de preguntarse cómo ha podido ser todo esto. ¡Qué cantidad de personas han engañado y han amedrentado, durante los siglos que ha durado esta situación!

Dando un paseo por la historia, a lo largo de los años y de los siglos ha practicado el acobardamiento. La iglesia —cariñosa, bondadosa, como siempre— que en los años mil quinientos y pico quemó vivo a Giordano Bruno, cosmógrafo, cosmólogo y poeta, después de una instrucción de casi nueve años en la que pasó esa tormenta en una mazmorra. Tan solo unos años después, estuvo a punto de quemar vivo al mismo Galileo Galilei si no se retractaba de afirmar que la tierra no era el centro del universo. “Y sin embargo se mueve”, se dice que susurró disimuladamente tras renunciar a sus postulados ante el tribunal, refiriéndose a los movimientos de la tierra alrededor del sol.

Las andanzas con el maligno del que eran acusados muchas personas, son solo un ejemplo del trato afable y amable que siempre han dispensado los sacerdotes, curas y obispos, a todos los científicos y a todos los que discrepaban de la forma de pensar tradicional. Incluso se llegó a inventar a unos seres que se ocupaban de luchar con los seres humanos, y de llamarlos íncubos y súcubos, para tratarlos adecuadamente en su lucha con los humanos.

En la época de la conquista de América, se mandaba y se maniobraba para que los virreyes fueran personas de pocas luces y que una vez que estuvieran en el gobierno se legislara y se actuara de forma que los monjes los tuvieran cerca, y además pudieran tomar todo tipo de decisiones que supusiera una forma de pensar que era la que a ellos les convenía

La organización que mandó torturar en la época de la inquisición a personas por el simple hecho de no creer en sus postulados, o para robarles sus ideas, pertenencias físicas o morales fue la iglesia católica.

No necesitan todos aquellos seres oprimidos, el pueblo, que sin tener ningún mal espiritual, ni ningún mal sexual, ningún mal material, los consejos y el asesoramiento de los sacerdotes, que veían resuelto un problema supuestamente moral o ético, cuando no haciendas, heredades o propiedades que vendían y compraban mediante el conocimiento que lograban en las confesiones, etc.

El sentimiento de pecado y su comportamiento pro-religioso, mayor en las mujeres que en los hombres, tuvo que recuperar mucho terreno. El amedrentamiento sexual muy superior en las féminas, afectó de forma grave la estabilidad de muchas parejas y su futuro de convivencia. A través de este miedo, se controla el comportamiento de las personas, su sexualidad, y su sentido de pecado.

A través de este amedrentamiento —de crear miedo en las personas— las hicieron más dóciles, más maleables, más sumisas, con los objetivos de los poderosos que en definitiva, han sido los hombres de la iglesia o aquellos hombres que por estar a bien con los eclesiásticos, tomaban decisiones que afectaban al conjunto del pueblo, pero principalmente a los hombres del clero. No se han fiado de nadie que no haya pertenecido a la iglesia.

Los eclesiásticos saben que en la sociedad hay sufrimiento real, y que ese sufrimiento hay que gestionarlo, hay que administrarlo, adecuadamente. Partiendo de él, surge el temor de dios, como amedrentamiento para que el pueblo tema las consecuencias de su comportamiento. Genera beneficios para unos pocos.

En el periodo que duró aproximadamente 1500 años, desde el 375 de nuestra era, el conocimiento fue muy escaso y no fue casual que así fuera. Hubo una intencionalidad. La servidumbre de la gleba, la falta de sabiduría que había en toda la sociedad, la opacidad en general, era mayoritaria; solo sobrevivía en algunos monasterios, en algunos conventos. Como contrapartida de tanta estulticia en el mundo cristiano, los primeros siglos de las dinastías abasidas musulmanas, fueron dirigidas a la creación de experiencia y sabiduría sin importar el país de origen, ni la época en la que fue creada,
 por los indios, los egipcios, o los caldeos

Acabando el paseo por la historia, se acabó el amedrentamiento. Se acabó la iglesia católica. Dios no existe, eso está claro, pero a lo largo de muchos años, de muchos siglos, nos han metido el miedo en el cuerpo.

Permítanme ponerles ahora la letra de una canción, de un cantautor llamado Atahualpa Yupanki, que entró en la polémica sobre la existencia de dios. Lo mejor que nadie puede decirles sobre el tema.

 

Atahualpa Yupanki en “Preguntitas sobre Dios”

Un día, yo pregunté
Abuelo, ¿Dónde está Dios?
Mi abuelo se puso triste
Y nada me respondió

Mi abuelo murió en los campos
Sin rezos, ni confesión
Y lo enterraron los indios
Flauta de caña y tambor

Al tiempo, yo pregunté
Padre, ¿qué sabes de Dios?
Mi padre se puso serio
Y nada me respondió

Mi padre murió en las minas
Sin doctor, ni protección
¡Color de sangre minera
Tiene el oro del patrón!

Mi hermano vive en los montes
Y no conoce una flor
Sudor, malaria y serpiente
Es vida del leñador

Y que naidie (nadie) le pregunte
Si sabe dónde está Dios
¡Por su casa no ha pasado
Tan importante señor!

Yo canto por los caminos
Y cuando estoy en prisión
Oigo las voces del pueblo
Que canta mejor que yo

Hay un asunto en la tierra
Más importante que Dios
Y es que nadie escupa sangre
Pa' que otro viva mejor

¿Qué Dios vela por los pobres?
Tal vez sí y tal vez no
¡Pero es seguro que almuerza
en la mesa del patrón!

Ángel Villazón Trabanco
Ingeniero Industrial
Dr. Dirección y Administración Empresas