Pederàstia, segona onada

El Sr. Pedro Sánchez ha anat fa uns dies al Tribunal Europeu de drets Humans per tal d’intentar convèncer els seus integrants de la independència de la justícia Espanyola. Al mateix temps, al nostre país han explotat diverses càrregues de profunditat contra l'església catòlica i altres religions, per la contumaç descoberta de delictes de pederàstia.

Ja hem dit en diverses ocasions que de pederastes en podem trobar a tot arreu, que la seva conducta —reprovable penalment— cal que sigui perseguida sense treva per les autoritats, però ens trobem amb la sorprenent paradoxa que els bisbes diuen coses com que «són moments de debilitat», i els traslladen de lloc de treball —suposant que sigui un treball— sense prendre cap mesura de precaució per protegir els nens i nenes de la seva voracitat depredadora. Potser fins i tot els han perdonat, amb un parell d’exercicis espirituals i quatre rosaris.

Per arrodonir la feina el president del Tribunal Eclesiàstic de Barcelona i doctor en Dret Canònic, Santiago Bueno, ha dit «és una nafra de tota la societat i és una ferida que ha de curar-se a tota la societat, perquè és molt greu que passi dins de l'Església, però també implica altres àmbits socials». Un cop més la tinta del calamar: tothom és culpable, i l'església, pobreta, no te culpa que la societat sigui com es.

Així, que l'església amagui els casos, dissimuli, els minimitzi, fins i tot pagui —amb els nostres diners, no ho perdem de vista— a canvi del silenci de les víctimes, com ha fet la nostrada abadia de Montserrat —tant propera finalment al «valle de los caidos»— ja és un delicte major que sembla no voler investigar ningú.

Tornem al principi i fem-nos doncs «les preguntes»:

• Per què aquesta justícia tant preocupada pel color groc, per exemple, no mou fitxa en el tema de la pederàstia?
• Per què la fiscalia —depenent del poder executiu— no mou fitxa en el tema de la pederàstia?
• Per què els partits polítics —tan proclius a organitzar manifestacions contra l’avortament o contra el dret a l’autodeterminació— resten impassibles davant de delictes de tanta gravetat i segueixen regalant diners a l'església, pagant el sou dels delinqüents i fent concerts amb escoles depredadores?

Encara que, si segueixen regalant medalles a soques de fusta —això ho fan progres i carques indistintament— serà perquè volen blanquejar el que és absolutament impresentable

Una cosa és important i ha estat assenyalada per alguns dels denunciants: ÉS MENTIDA QUE L'ESGLÉSIA NO EN SABIA RES. Jo tinc ara 71 anys i recordo perfectament que entre els deu i dotze anys —parlem dels anys 1957-1959— els nanos a la meva escola ja xiuxiuejàvem que l’«hermano menganito» havia desaparegut per intentar (innocents nosaltres) tocar a algun company. Recordo els seus noms: un Jacinto i un altre Manuel. Si nosaltres ho sabíem, què no sabrien el director, Pedro, el general de la congregació i fins i tot el bisbat i el Vaticà?

Tampoc ens val l’excusa de les pomes podrides, si no els han denunciat a les autoritats civils, ni abans ni ara, és perquè l'església és una organització criminal. En podem trobar moltes proves. Especialment cruel és el document Sacramentorum sanctitatis tutela, de Karol Józef Wojtyła, àlies Joan Pau II, «santo súbito» no fos que es descobrís el pastís, que diu que la instrucció dels delictes sexuals cal que gaudeixi de la «màxima reserva perquè el contingut de la carta no surti de l’estricte marc de l'església».

Mentre Joseph Alois Ratzinger —àlies Benet XVI— era prefecte de la Congregació per la doctrina de la fe, el seu germà Georg era el director del cor d’infants de la catedral de Ratisbona entre 1964 i 1993. En aquest cor s’han denunciat fins ara uns 500 delictes de pederàstia comesos entre 1958 i 1973... ¿i el director no en sabia res? Curiós que a Montserrat diguin el mateix.

Finalment no podem deixar d’anomenar al Sr. Giuseppe Angelo Roncalli, àlies Joan XXIII, un papa també sant, que en la seva Crimine Solicitacionis de 1962, diu que la documentació sobre crims sexuals cal que «sigui diligentment emmagatzemada als arxius secrets de la Cúria com estrictament confidencial». Els tres casos exposats són de la segona meitat del segle XX, no de l'època romana, ni de la medieval, ni de la moderna. Són d’ahir mateix.

Sembla talment que la judicatura espanyola depengui de l’església, com molts polítics!!

Albert Riba, 8 de febrer de 2019

Les cites han estat tretes d’internet i del llibre «Por que no puedo seguir siendo católico» de Ricardo Alonso Zabala Toia